El món és bonic i trist 

Hi ha llibres que et commouen profundament, perquè t'adones que van més enllà d'explicar una història apassionant o de transmetre unes idees enlluernadores. Són aquells llibres que, des de les primeres pàgines, saps que estan fets per comunicar un lligam afectiu amb el lector, que et fan sentir pròxim a l'autor; perquè, com els Assaigs de Montaigne (segle XVI), tenen una funció "domèstica i privada". I, alhora, agraeixes tant aquesta capacitat de compartir, amb discreció i senzillesa, descobertes importants, com d'obligar-te a repensar aspectes essencials de la vida i de la condició humana des de la força i la intensitat de les paraules. Moltes d'aquestes sensacions -i tantes d'altres!- van aparellades amb la lectura de Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents de Josep Lluís Badal (editorial Rata).
Com si d'un itinerari es tractés, l'autor ens convida a la contemplació dels núvols. I ho fa guiat per les impressions dels poetes, com Wang Wei o John Keats, que amb una mirada neta d'apriorismes interpretatius veuen els núvols com un testimoni meravellós de l'existència: "Negar-se a mirar el núvol blanc com si fos un document de cultura, veure'l com un núvol blanc: ofici de literatura". Sens dubte, el nostre punt fix i inevitable és desaparèixer ("Serem, com ja vam ser, un infinit no-res"), però el núvol blanc ens fa adonar que som vius i ens consola. I quan sentim que formem part de la matèria i sabem del goig d'apropar-nos a la unió amb la natura, amb la música, amb l'art, amb l'abraçada amb l'altre,… experimentem uns instants àlgids de la nostra vida. Encara que estiguem destinats al no-res, ens hem de complaure en aquestes sensacions que ens regala l'existència i que Marcel Proust valora fins a l'extrem de relativitzar la mort: "Traspassarem, però tenim com a ostatges aquestes captives divines que seguiran la nostra sort. I la mort amb elles té alguna cosa de menys amarg, de menys ingloriós, potser de menys probable".
Tanmateix, en aquest passeig al qual ens convida Josep Lluís Badal (i que ell fa sovint acompanyat dels seus fills), també toparem amb la naturalesa del mal, que és "un atribut exclusivament humà". I cal lluitar-hi, des de la consciència de la nostra humanitat: "Aquesta lluita és el clau a què ens aferrem, la nostra salvació. És la feble flama de l'humanisme. Que no és un clau ni una flama. Només una paraula. Ardent". Perquè, encara que estiguem condemnats al mal, a crear-lo, també podem descobrir-lo si li donem nom. Les paraules són l'antídot per evitar-lo, per consolar-nos dels seus efectes: "L'amor a la paraula és l'amor a allò humà". I, en el fons, la manera d'apropar-nos a l'altre: "Basta que el pronom de primera persona, aquella flama que, a la punta de la llengua, ens va dotar de llibertat, descobreixi el pronom de segona persona".
I, així, tot caminant, arribem al jardí del bé, que ens porta cap a la ficció: 46 novel•les en línies. L'escriptor ja ens ha explicat històries personals referides a la infantesa, a la família (les figures estimades del pare, de la mare, de l'àvia), al carrer, a l'escola… Però ara ens mostra la seva naturalesa de narrador, la seva capacitat de despersonalitzar-se per poder abraçar totes les personalitats, tal com va fer Shakespeare. I, d'aquesta manera, coneixerem la Maria: "Veu el seu net al pati de l'escola. Té cinc anys, és tan rialler! El nen se l'estima molt. La senyora Maria s'espanta, els nens entren a les aules, adeu, adeu. S'acosta un núvol, ja el va veure l'altre dia. S'aguanta al contenidor verd de la brossa, té por de caure a terra, no sap si arribarà mai més a casa".
En el trajecte que seguim, hi ha d'haver temps per a seure i descansar, per poder apreciar "la presència pura" i l'art de "convertir-se en ocell". Llavors, fa la seva entrada intensa el món familiar i la necessitat de recuperar vivències personals modestes, però significatives, de l'existència: "No és, en part, la doctrina de qualsevol art? Buidar-se de soroll, fer lloc perquè s'esdevingui alguna cosa senzilla i essencial, o simplement perquè esdevingui el pur lloc, la possibilitat de tot -inclòs el no-res". I, a partir d'aquí el llibre es va omplint d'històries, de ficcions i reflexions, d'aforismes, de poesia: "El món és bellíssim. Però no cal dir-ho". Són moments de plenitud de Josep Lluís Badal com a escriptor, que s'acompanya, sovint, dels autors més estimats per mostrar l'alegria, la melancolía, la lluminositat, la saviesa, l'enginy, la capacitat sensorial, la festa del llenguatge que habiten en Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents: "Els barrots de la presó són fets de quatre paraules: "Què canviaries, si poguessis?". Sense barrots, però, no hi ha llibertat".