Som a primers d’agost de 1958. La carretera de Prada de Conflent a Perpinyà travessa bells camps d’arbres fruiters. Fa un dia assolellat i els presseguers resplendeixen a banda i banda. Des de la fi de l’hivern fins a l’estiu un espetec de flors i fruites alegren aquest humil paisatge. Vincent Touron, jove pradenc casat amb una neboda de Pau Casals, ha anat amb el seu cotxe fins al poble veí de Molig a buscar el músic.
Casals, que ja té més de vuitanta anys, té la base d’operacions del Festival de Prada a Le Grand Hôtel de Molig. Allí s’han allotjat i han assajat amb ell aquest juliol passat Yehudi Menuhin i Karl Engel, entre altres solistes. Aquests músics han actuat gratuïtament per solidaritat amb la posició del mestre, a favor de la llibertat i contra els totalitarismes. Els beneficis dels concerts es destinen a l’hospital de Perpinyà, que encara atén molts refugiats espanyols.
Vincent ha carregat al cotxe el violoncel i una cadira plegable. Marta, la jove esposa de Casals, els acompanya. Duu un ram d’espígol que ha collit ella mateixa. L’any passat el músic, estant a Puerto Rico, va patir un infart. I l’esdeveniment no es va celebrar. Avui, clausurat el festival ja fa uns quants dies, van al cementiri de Cotlliure, ran de mar, a homenatjar Antonio Machado, el poeta exiliat, que hi va morir el 22 de febrer de 1939.
Ara, en passar per Illa, el vehicle es desvia pel camí dels Aspres fins a la riera del Bulès, que neix al massís del Canigó. Hi van a recollir Josep Sebastià Pons, el poeta rossellonès, que ha transfigurat aquests paisatges amb els seus versos, i que hi viu retirat. I és que el 1905, un jove Josep Sebastià Pons de dinou anys, en viatge d’estudis a Madrid, va conèixer i tractar Antonio Machado en les tertúlies que alguns membres de la generació del 98 feien en els cafès pròxims a la Puerta del Sol.
La relació que mantenen és bona. Una nit de juliol de 1952, dins el marc del tercer Festival de Prada, s’estrenà al claustre de Sant Miquel de Cuixà, el “Misteri de Sant Pere Ursèol”, un text del poeta amb acompanyaments musicals de Pau Casals. I aquest estiu poeta i violoncel·lista s’han vist a primers de juliol al museu Rigaud de Perpinyà, en l’obertura d’una exposició sobre Paul Gauguin i els seus amics catalans.
Un altre amic i col·laborador de Casals, Josep Maria Corredor i Pomés, també un exiliat, ha aconseguit, mitjançant un article de l’any passat a Le Figaro Littéraire de París, que a tot França es fes una subscripció popular a fi de donar a les restes mortals de Machado i de la seva mare –fins ara en una tomba provisional– una sepultura definitiva. El prestigi de Corredor li ve del seu llibre Conversations avec Pablo Casals (1954), traduït a més de deu idiomes. A més de molta gent anònima hi han fet aportacions monetàries André Malraux i Albert Camus, molts altres intel·lectuals i el mateix Casals. El trasllat de les restes s’ha fet el passat dia 15 de juliol.
Des del seu exili a Xile, José, el germà de Machado, ha demanat a Casals que no hi anés aquell dia. No volia que, atrets per la fama del músic, hi acudissin molts curiosos i l’acte perdés intimitat. Casals, doncs, hi va unes setmanes més tard i sense publicitat. La tomba de Machado és encara coberta de flors i de banderes republicanes. Les gavines van i venen sobrevolant la mar serena, el campanar massís de l’església emmurallada, els xiprers del recinte.
Desplegada la cadira, Casals s’asseu davant la tomba. I toca el “Cant dels ocells”, cançó de bressol nadalenca que, gràcies a ell, ha esdevingut un símbol de pau i llibertat arreu del món. Resten dempeus els qui l’han acompanyat. La melodia bressola l’univers. Les gavines no xisclen. Pardals i estornells fan silenci. Les orenetes escolten, estàtiques, des dels nius dels panteons. A ple migdia al cementiri no hi ha ningú i “el major lluminar” beneeix amb els seus raigs tota la terra. Un home bo ret homenatge a un altre home bo. I en fem memòria.
