Estava arribant al cim del puig de la Creu. Levitava a un pam de terra amb la sensació de caminar, però sense moure les cames. El paisatge al meu voltant era com l’escenari d’una comèdia tenyida de drama on jo era l’únic figurant, mut però escoltant el so cerimonial d’unes trompes que anunciaven esdeveniments metafísics.
La porta de ferro d’accés al pati del recinte estava oberta i una llum misteriosa glatia a l’entrada que mena cap al campanar, convidant a seguir-la inevitablement. Els graons de l’escala es desplaçaven sota els meus peus, sense tocar-los.
En arribar a l’espai superior, una trinitat que ocupava un podi olímpic m’esperava expectant. Al graó elevat del mig, un personatge ancià amb barba i cabells blancs, vestit amb una llarga túnica també d’impol·lut color blanc resplendent, estava flanquejat per dues figures abillades amb vestit d’executiu i la cara desdibuixada, com els personatges d’un quadre de Francis Bacon. El vell del mig em va demanar que m’acostés i, a cau d’orella, em va dir que ell era Déu i que m’havia de donar un missatge per a la Humanitat —Ves i digues a tothom que jo només existeixo en el pensament d’aquells humans que s’ho creuen. Els veritables déus són aquests que tinc a cada costat. I va desaparèixer en un núvol de bombolles de llum metàl·lica, que anaven petant fent “plop-plop”.
En aquell moment es van desfer les falses pinzellades de Bacon i els rostres reals d’aquelles figures van veure la llum. Un era el president dels Estats Units lluint un barret militar i el símbol del dòlar a la nineta dels ulls. L’altre era sa santedat el papa de Roma lluint un tricorni de guàrdia civil, que somreia ensenyant unes dents d’or amb diamants inserits, entre les que treia una llengua bífida. Tots dos, sincronitzadament, van esclafir en un riure sarcàstic.
En el meu pensament no té cabuda cap idea de déu i no em vaig espantar, ans al contrari, vaig riure seguint el ritme d’aquells dos personatges. Al mateix temps veia com es fonien en una espessa fumera amb aromes d’encens, mentre sonava el preludi i fuga en mi major per a orgue de Dietrich Buxtehude.
Amb el missatge rebut ocupant un bocí de la meva memòria, el meu cos va iniciar el descens d’aquell ominós cim seguint un estret camí tot fent ziga-zagues entre pins i bardisses, paisatge que el meu físic travessava sense interrupció. Soques d’alzina, esbarzers i algun roc no suposaven cap impediment per al meu desplaçament.
A mig camí em vaig creuar amb Marie Gouze, més coneguda com Olympe de Gouges. Pujava amb el seu cap sota el braç esquerre, en no voler deixar-ho a disposició dels rancuniosos jacobins, que li havien tallat per antirevolucionària després que l’any 1791 publiqués la Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana. La seva mà dreta tibava d’una corda a l’extrem de la qual hi havia el cap de Robespierre, el líder del període del Terror, que rebotava entre les pedres del camí sense badar boca.
Ens vàrem saludar Marie i jo en passar un a través de l’altre. En aquell moment vaig sentir que mussitava —Home, ets capaç de ser just? Una dona et fa aquesta pregunta. Jo li vaig respondre —No ho sé, noia, però ho intento.
En arribar a una barraca de pedra seca, vaig trobar Jesús de Natzaret i Friedrich Nietzsche jugant al pòquer sobre una llosa plana de marbre, com una làpida, que emetia una suau llum blava i sobre la qual reposava un porró de vi junt amb dues copes de vidre transparent.
El que va ser crucificat em va mirar amb solemnitat i es va queixar —Quin merder que s’ha muntat amb la meva figura. El carallot aquell que va caure del cavall prop de Damasc la va fer ben grossa. Aquest amic, que m’està guanyant la partida, em va entendre millor que ningú quan, en dir que amb mi va morir l’últim cristià, tenia tota la raó.
El filòsof s’ho mirava condescendent i, passant el polze i l’índex de la seva mà dreta per l’espès bigoti que li adornava la cara, intervingué —Déu és mort, Déu segueix mort i nosaltres l’hem matat! He trobat el superhome. Vet aquí com parlà Zaratustra. I es va desfer de dues cartes que no li encaixaven en la partida.
Agafaren les copes plenes de vi i, després de brindar a l’aire, se les van acostar als llavis tot fent un generós glop mentre se sentia el Du Hast de Rammstein.
Vaig deixar-los entretinguts en la seva partida de cartes, en què s’anaven tornant el rol de guanyador i perdedor.
Seguia el meu camí descendent quan vaig arribar al fons d’una pedrera en la qual Demòcrit i Albert Einstein ballaven abraçats entre florides estepes, mentre entonaven la lletra d’un tango cadascú en la seva llengua, mescla que, per a sorpresa meva, harmonitzava molt bé.
El filòsof de la natura va ser el primer que es va adonar de la meva presència i, desfent l’abraçada amb el seu company, es va acostar a la meva fantasmal presència declarant —Estàs fet d’àtoms i el teu esperit també, així que no vinguis ara fent-te el fatxenda en mantenir-te suspès en l’èter, que jo també sé fer-ho. I es va elevar al meu costat.
L’Albert ens mirava sense sorpresa pronunciant aquestes paraules —Has conegut el meu amic, qui va esmicolar tota matèria fins al bocí més petit, però ell no sabia encara que es podia dividir molt més. I va començar a girar al voltant nostre, descrivint l’òrbita que fa l’electró marejant el nucli de l’àtom d’hidrogen. El meu periple em va portar a l’àgora, és a dir, a la plaça del mercat, on vaig trobar Aristòtil i Sant Tomàs d’Aquino fent unes cerveses a la terrassa d’un bar i embrancats en una acalorada discussió. Sonava Losing My Religion en la versió de Gregorian, Masters Of Chant.
Aristòtil estava molt emprenyat perquè el teòleg s’havia atrevit a cristianitzar les seves propostes filosòfiques. Li retreia —Què t’has cregut tu, de fer servir les meves idees per a justificar les fantasies de la teva secta? Carallot! Sí, la felicitat és la fi última de tot ésser humà, però d’on treus que aquesta finalitat sigui veure un déu inventat? Això no m’ho diries a la cara.
En Tomàs se l’escoltava i, a falta d’arguments de pes, respongué —Home! La fe. Que no en teníeu vosaltres, de fe? És el cuquet que tens a dins rosegant l’ànima, que et diu: Ep! L’infern és obert i allà aniràs si ets un descregut.
Aristòtil no es va arronsar i reblà —Romanços! Quan lliures l’eina, el cuquet també casca i de tu no queda res més que un petit espai en la memòria dels que són vius. I, quan passen unes generacions, ni això. Puja a la barraca on juguen al pòquer i aquells t’ho explicaran millor.
En aquell moment va caure un llamp a sobre de la taula fent miques les cerveses i es va sentir la veu de Zeus que clamava —Jo ja hi era abans que aquests déus que heu posat ara de moda i fa molt de temps que ningú s’agenolla davant meu. Els humans són molt porucs i volubles.
Em vaig enfilar a fanal per a divulgar el missatge rebut del déu que no és Déu, però el despertador no em va permetre acabar la feina.
