Cada vegada que anem a omplir el dipòsit, la sensació és la mateixa: paguem més del que tocaria. I no és només una percepció. Cada cop hi ha més debat sobre si els preus dels carburants reflecteixen realment els costos o si també responen a dinàmiques de mercat més complexes.
I tot això arriba pocs dies després que el govern hagi aplicat una rebaixa de l’IVA per intentar alleugerir el cost dels carburants. És una mesura que pot ajudar a curt termini, i cal reconèixer-ho. Però també és legítim preguntar-se si això resol el problema de fons o simplement en minimitza els efectes durant un temps.
La qüestió no és tan simple com sovint es planteja. El preu dels carburants no depèn només del que ha costat el petroli en el passat, sinó també del que es preveu que costarà, dels mercats internacionals i d’una cadena complexa de distribució.
Però, precisament per això, el que genera més malestar és la sensació que els preus pugen ràpidament quan hi ha tensions i baixen molt més lentament quan aquestes es relaxen.
I aquí és on sorgeix la desconfiança.
Ara bé, també cal dir les coses com són. El preu dels carburants no depèn només de les petrolieres. Hi ha impostos elevats, hi ha un mercat global i hi ha una estructura que fa que tot plegat sigui més complex del que sovint es vol fer veure.
Per això, quan escoltem que “es controlaran els beneficis”, molts ciutadans pensen –amb raó– que són paraules que sonen bé però que difícilment canviaran res si no hi ha decisions de fons.
Però hi ha una altra reflexió que crec que hem de començar a fer com a societat: fins a quin punt volem continuar depenent d’aquest sistema?
Des de la meva experiència personal, fa anys que he anat incorporant progressivament vehicles híbrids i elèctrics. Això m’ha permès entendre de primera mà tant els avantatges com les dificultats d’aquest canvi.
I una cosa és clara: pot ser una bona solució, però avui encara no està a l’abast de tothom en les mateixes condicions.
Ara bé, també cal parlar clar. Per a moltes famílies, l’obstacle principal avui no és si tenen o no garatge, sinó si poden assumir el cost d’un vehicle elèctric. I aquesta és una realitat que no podem ignorar.
També és cert que el govern ha impulsat programes d’ajudes, com el recent Plan Auto+, amb subvencions per facilitar aquesta transició. Però sovint aquestes ajudes no s’han percebut com una solució clara: arriben tard, són complexes o no generen la confiança necessària.
I aquí és on hem de ser especialment curosos. La transició cap a una nova mobilitat no pot convertir-se en un missatge que faci sentir a una part de la societat que queda enrere o que no pot accedir a allò que altres sí que poden.
Per això, el repte no és només tecnològic o mediambiental. És, sobretot, social.
També és cert que el mercat comença a evolucionar, i que en alguns models més assequibles ja s’està arribant a una certa igualtat de preu entre vehicles elèctrics i de combustió, especialment amb ajudes i descomptes. Però aquesta realitat encara no és general, i depèn molt de cada cas.
I aquí és on l’administració local pot i ha d’actuar.
Perquè més enllà del preu del vehicle, hi ha un altre factor clau: garantir que, quan aquesta transició sigui realment accessible per a tothom, ningú quedi enrere per manca d’infraestructura.
Hi ha ciutats europees que fa anys que han entès això i han començat a integrar punts de recàrrega en l’espai públic, fins i tot aprofitant elements existents com els fanals. Això permet que qualsevol veí, visqui on visqui, pugui tenir accés real a aquesta nova mobilitat.
Aquesta és la direcció en què hauríem d’avançar també als nostres municipis: facilitar que tots els carrers –especialment en zones urbanes–puguin disposar progressivament de punts de recàrrega accessibles.
No es tracta de fer-ho tot de cop, sinó de començar. Planificar, prioritzar i desplegar amb sentit comú.
Perquè si no garantim l’accés, la transició energètica corre el risc de convertir-se en una desigualtat més.
I això sí que no ens ho podem permetre.
Perquè al final, més enllà de si les petrolieres tenen més o menys marge, la veritable clau és reduir la nostra dependència d’un sistema que no controlem.
I això no va només de medi ambient. Va d’economia familiar, de competitivitat i, sobretot, de llibertat.
I aquesta és una línia en la qual treballem des de fa temps, amb la voluntat de fer-la realitat també al nostre municipi.
