Mònica Gómez Quero: "Vaig notar el cuquet de l’escriptura quan tenia deu anys"

· Quan vas notar el cuquet de l’escriptura?
De ben petita, amb uns deu anys, quan vaig llegir el llibre El bolso amarillo a l’escola. La protagonista era una nena que s’assemblava molt a mi i que també volia ser escriptora. Aquest personatge em va inspirar molt. El professor va triar un llibre per a cada nen de la classe, i per a mi va ser aquest.

· Tu també intentes despertar aquesta vocació per l’escriptura en els teus estudiants?
Ho intento. He fet l’assignatura de creació literària de batxillerat i crec que els he animat força, i els he vist molt motivats.

· Escrius a mà?
Sí, escric en paper, en una llibreta que ha de ser bonica per sentir-me còmoda, i després ho passo a l’ordinador, però és una segona versió que en acabat torno a corregir. M’agrada escriure a casa, però alguna vegada ho faig a la biblioteca. Escric quan es fa fosc, quan tothom està dormint. És quan estic més tranquil·la i em capbusso en el món que estic creant. Als tres llibres hi ha una part de mi molt important, m’hi trobareu als personatges.

· Quan et vas decidir a publicar?
El 2021, però vaig començar a escriure el llibre Un mundo que vive en otro set anys abans. Tenia càncer i tenia molt de temps, no per la pandèmia sinó perquè estava en tractament. És un moment en què tens por i no saps què passarà, i sentia la necessitat d’acabar el llibre, de veure’l publicat.

· Què vas sentir quan vas tenir el teu primer llibre a les mans?
Quan vaig obrir la caixa i el vaig veure, va ser una cosa tan gran per a mi... que vaig haver de sortir de casa i fer una passejada per poder-ho pair. Em va sorprendre la meva reacció perquè pensava que quan m’arribés el llibre saltaria de l’alegria, però en aquest primer moment em vaig quedar bloquejada.

· En quin gènere et sents més còmoda?
Les dues primeres novel·les són històriques. La primera novel·la es diu Un mundo que vive en otro, i comença a l’època de la República i acaba amb el referèndum de l’1-O. La segona, Belén del bloque tres, és una novel·la dialogada ambientada a finals dels anys 80, en un bloc de pisos on la majoria de les dones són cosidores.

· Com et vas documentar?
Amb el primer em vaig documentar sobretot amb la meva àvia. Li vaig proposar de gravar-la, i durant un estiu la visitava cada tarda perquè m’expliqués anècdotes, històries. Vaig descobrir moltes coses. També vaig investigar alguns fets històrics. El segon llibre parla d’unes dones que cosien cintes molt llargues i fortes per agafar les mercaderies per exemple dels vaixells o de camions. En aquest cas, va ser amb la meva experiència del bloc de pisos on vivia quan era petita, al barri dels Merinals de Sabadell. Era una època en què els nens jugaven al carrer. La protagonista, la Belén, es comunica amb la seva amiga a través del celobert amb unes cartes que s’envien a través d’un fil. Ara no ens relacionem tant amb la gent, estem hiperconnectats, els jocs són en línia. Quan hi va haver l’apagada elèctrica no sabíem què fer! Abans, quan necessitaves una cosa, picaves a la porta dels veïns. Ara estic treballant en el quart llibre, però la meva il·lusió quan l’acabi seria fer un guió per adaptar Belén del bloque tres.

· Al tercer llibre deixes la novel·la per capbussar-te en el conte.
Sí, és un recull de contes: Cuentos para alejar los miedos del día a día. Són contes en què el protagonista té una o dues pors que destaquen, i acaba trobant eines per allunyar-les. Són pors molt habituals, com per exemple a la solitud, a coses inesperades que passen, a ser pare, a fracassar... Aquesta és la primera part del llibre. Hi ha una segona part que són contes oncològics basats en la meva experiència amb la malaltia. Està explicat de manera imaginativa per afrontar les pors que sorgeixen des del primer dia amb les proves que et fan per esbrinar si el que tens és dolent, però també durant el tractament i un cop l’has passat, perquè aquí no s’acaben les pors. Pot ajudar no només les persones que passen per un càncer, sinó també per alguna altra experiència. L’última part del llibre són contes que s’adrecen a un públic infantil.

11 RESPOSTES

Un tret principal del teu caràcter?
Creativa
Un defecte que no pots dominar?
Nerviosa
Una persona que admires?
Els meus pares
Un animal?
El cavall
Un llibre?
‘El bolso amarillo’ de Lygia Bojunga
Un músic?
Alaska
Una pel·lícula?
‘Aprendiendo a conducir’, d’Isabel Coixet
Un lloc de Castellar?
La Biblioteca Municipal Antoni Tort
Una ciutat?
Còrdova
Un viatge pendent?
París, però hi anirem aviat
Un somni?
Tenir molts lectors dels meus llibres