ánchez i els socialistes han hagut d’acceptar la taula de diàleg com a imposició d’Europa. Igual com, en el seu moment, van haver d’empassar-se –molt a contracor– els indults als presos polítics.
És molt simple: Europa ja ha dit que, si no es respecten els drets humans a Espanya, no hi abocarà més diners. I aquesta vegada, per tal d’evitar l’incompliment dels acords, Europa farà una revisió cada tres mesos. I si Espanya no compleix, es tanca l’aixeta. Així de simple.
Per això, malgrat la repulsió que li generem Catalunya i els catalans en general, Sánchez va haver d’empassar-se el gripau i fer el numeret: venir a Barcelona, blindar la plaça de Sant Jaume per tal de no ser escridassat, fer-se la foto amb Aragonès i enviar-la a Europa per tal que vegin que és molt bon minyó, i que el problema de Catalunya sembla que es va calmant.
Sánchez vol donar una imatge de tolerant, sí: però no és curt. Sap perfectament que sortir en una foto amb dos presos polítics catalans com Jordi Turull i Jordi Sánchez és signar la derrota a les properes eleccions espanyoles. I per això va vetar-los com a interlocutors.
I què va fer Aragonès? Doncs al contrari del que havia passat en l’anterior trobada el febrer del 2020, encara sota la presidència de Quim Torra, i en lloc de respectar el pacte de legislatura amb Junts per Catalunya i la CUP, que especificava clarament que la taula de diàleg havia d’incloure representants de totes les forces polítiques i socials de l’independentisme, va fer cas a Sánchez i va voler convertir la taula de diàleg en una comissió entre governs. Junts no es va voler fer enrere i es va negar a enviar-hi només consellers del Govern. El resultat és que la taula va quedar en un estat llastimós, amb 5 ministres socialistes en una banda, i Aragonès i dos consellers d’ERC a l’altra –per cert, un d’aquests, Roger Torrent, havia estat declarant davant del jutge aquell mateix matí...
Sánchez es va fer la foto, va estar xerrant amb Aragonès durant dues hores –no sabem ben bé sobre què, perquè ja va dir que res d’autodeterminació ni d’amnistia– i se’n va tornar cap a Espanya perquè ja tenia el que buscava: la foto que havia d’enviar a Europa. Dels exiliats i dels més de 4.000 represaliats, ni una sola paraula...
Malgrat els intents per part de l’establishment mediàtic de casa nostra i de les patums del pont aeri per tal de vendre la taula de diàleg com un èxit pel fet d’haver aconseguit fer seure en una taula el govern d’Espanya, no cal gaire perspicàcia per veure que ha estat un altre exercici de trilerisme per tal de fer perdre temps i empenta al moviment independentista.
Els socialistes ja han dit que no es tornaran a reunir fins que hi hagi algun acord. I, per anar fent boca, ja ens han regalat la llei de l’audiovisual per tal d’intentar ensorrar el català a les plataformes digitals. No cal tenir cap capacitat d’endevinar el futur per saber que serà la moneda de canvi per tal que ERC voti a favor dels pressupostos del PSOE. I que, uns i altres, ens ho intentaran vendre com una gran victòria.
Ras i curt, la taula de diàleg ha estat una estafa. Molta presència mediàtica però cap contingut ni cap resultat. Podrà ser útil el dia que hàgim de recordar que ho vam intentar tot, però més enllà d’això, és completament insignificant. I inútil.
