No és la primera vegada que alço la veu, i si cal, tampoc serà l’última. Fa anys, quan dirigia el setmanari L’Esportiu de Castellar del Vallès, vaig començar una croada -sí, una croada- contra una pràctica que em resulta tan incomprensible com irrespectuosa: fer servir la senyera per tapar taules.
Actes esportius, culturals, institucionals… i allà hi tornem a trobar la nostra senyera, mal posada, més d’una vegada arrugada, empolsegada i convertida en unes simples estovalles. I en la diada de Sant Jordi -diada gran, de llibres, roses i país-, torno a veure un multitud de i taules i altres estris tapats amb la senyera arreu del poble. Com si fos un drap qualsevol. Una tela per fer bonic.
Qui més senyeres, posa no és més català. Més aviat al contrari: qui els maltracta els buida de sentit. El respecte per la bandera no es demostra multiplicant-la, sinó dignificant-la.
Una de les primeres disposicions de la Generalitat de Catalunya ho deia clar: la senyera ha d’anar en un lloc preeminent. I això no vol dir sota llibres, novel·les, catàlegs, trofeus, cendrers o gots de plàstic. Vol dir visible, dreta, respectada. Perquè la bandera no és decoració: és símbol. És memòria. És país.
No podem predicar l’amor a Catalunya mentre la nostra bandera és humiliada sobre una taula. Poseu-la alçada, onejant, com cal. O no la poseu.
Amb tot el respecte (i tota la indignació).
