La salut mental constitueix un component essencial del benestar integral de les persones, tot i que sovint es minimitza o s’evita abordar-ne la rellevància. Quan parlem de salut mental ens referim a l’estat emocional, psicològic i social que condiciona la manera com pensem, sentim i actuem en la vida quotidiana. Sovint es posa l’accent en la cura del cos, una alimentació equilibrada o en la pràctica d’activitat física, però, amb quina freqüència ens aturem a escoltar i comprendre com ens sentim interiorment?
Vivim en una societat accelerada, marcada per l’exigència de rendiment constant, productivitat i l’ideal de mostrar la millor versió de nosaltres mateixos. Tanmateix, la realitat és que no sempre podem complir amb aquestes expectatives, i això no constitueix un signe de debilitat, sinó d’humanitat. Reconèixer-ho i compartir-ho representa un primer pas fonamental per alleujar la càrrega emocional.
Malgrat això, persisteix un important estigma que dificulta la comunicació sobre salut mental. Trencar aquest silenci és imprescindible. Cal parlar-ne obertament i comprendre que demanar ajuda no és indicatiu de fracàs, sinó de responsabilitat i valentia.
El desconeixement sovint genera creences errònies que impedeixen que les persones busquin suport quan el necessiten. D’entre els mites més comuns se’n destaquen dos: “Només acudeixen al psicòleg les persones amb trastorns mentals o problemes greus”, quan la realitat és que qualsevol persona pot beneficiar-se d’un espai terapèutic, tant per gestionar situacions puntuals com per tractar trastorns o aprofundir en l’autoconeixement. Un altre mite habitual és: “Només cal mantenir una actitud positiva per estar bé”; pensar de manera positiva pot ser útil, però no substitueix un procés terapèutic ni la necessitat d’un tractament adequat. Consells simplistes com “anima’t, sigues positiu” poden, de fet, generar més pressió.
La salut mental no és una qüestió estrictament individual, sinó també col·lectiva. Tots necessitem suport, comprensió sense judicis i una escolta activa i empàtica. El benestar individual reflecteix la qualitat de l’entorn que ens envolta. Quan la societat és capaç d’oferir suport i trencar l’estigma, es crea un entorn en què demanar ajuda deixa de ser un tabú i esdevé un acte natural i digne.
La salut mental no és únicament una qüestió mèdica: és un assumpte humà i col·lectiu. Només quan ens atrevim a parlar-ne sense por ni prejudicis podrem construir una societat més empàtica, justa i saludable.
