Alexandre Deulofeu era un farmacèutic de Figueres que va estudiar la història de manera científica i va arribar a la conclusió que la història no només es va repetint constantment, sinó que ho fa en freqüències que es poden predeterminar amb fórmules matemàtiques.* Va obtenir reconeixement internacional (se sap que la seva obra va ser estudiada a consciència al Pentàgon dels Estats Units) però aquí a casa el va ignorar quasi tothom.
El que ens està passant avui dia ja ha passat, i només falta que repassem una mica la història per saber com s’acabarà. Deulofeu, fent broma, o no, deia: a mi no em cal comprar el diari, ja sé què passarà. Nosaltres també ho hauríem de saber.
Quan la història es repeteix, sempre ho fa amb diferents matisos d’acord amb el temps en què es produeix. La repetició, però, en l’essència, sempre és la mateixa.Si observem el que va passar als anys 20 i 30 del segle passat a Europa, veurem que era el mateix que passa ara. Quan, a conseqüència d’una crisi, una part de la població sent que els ressorts tradicionals de l’estat són incapaços de resoldre els seus problemes i perd la fe en el futur, primer abraça l’esquerra, i fins i tot l’extrema esquerra, i quan veu que aquestes tampoc són capaces de resoldre res, viren cap a la dreta i, sobretot, cap a l’extrema dreta.
En aquella època va passar exactament això. La postguerra de la Primera Guerra Mundial va ocasionar una crisi profunda especialment greu en països com Itàlia i Alemanya (en el cas d’Espanya, per motius diferents). Allà, aquelles masses decebudes van ser manipulades per l’extraordinari aparell propagandístic a disposició de líders carismàtics (Mussolini, Hitler, Franco...) que a força de repetir fins a no poder més el discurs de la por (en aquest cas la possibilitat que es produís una revolució com la russa) insistia en el fet que s’havia d’actuar amb mà dura contra aquells que havien provocat el desastre en el seu país (els jueus en el cas d’Alemanya, els maçons i els comunistes a Espanya...) i tot això barrejat amb un nacionalisme exagerat que prometia nous moments de glòria a la semblança dels millors moments de la història de la pàtria. Us sona?
Doncs bé. Canviem la crisi de la primera postguerra, que va provocar un munt de parats, per la crisi de 2008, que ho va provocar també i va deixar tota una generació que tenia estudis amb sous de mil euros i sense possibilitats de viure millor que la generació dels seus pares.
Canviem els lideratges carismàtics de Hitler, Mussolini o Franco, persones llestes, però no intel·ligents, per Trump, Abascal, Ayuso o bé Orriols a casa nostra, amb la mateixa llestesa (que els proporciona avantatge en un primer moment) però amb la mateixa manca d’intel·ligència.
Canviem el discurs de la por de llavors basada en la pèrdua de la propietat privada del règim soviètic, que per descomptat va fer entrar en pànic les classes adinerades, però també el més humil dels botiguers, pel discurs del perill de l’islam, la pèrdua de l’estat del benestar i dels llocs de treball per culpa dels immigrants, la destrucció d’Europa pels desitjos expansionistes de Putin, etc.
Canviem la propaganda manipulada en els mitjans de comunicació sota censura, NO-DO, etc. que difonien massivament feixistes i nazis, per les xarxes socials sense filtre que menteixen i desinformen sense rubor de l’actualitat...
Canviem les bèsties negres que suposaven jueus, maçons i comunistes llavors per Al-Qaeda, Hamas, Estat Islàmic, talibans, d’avui dia...
Canviem el nacionalisme extrem feixista nazi i franquista amb l’ultranacionalisme de Trump, Le Pen i Abascal d’avui...
Seguim, o no cal? Segur que ens hem adonat que, només fent aquests petits canvis, vivim el mateix, amb matisos diferents, però el mateix.
Però és que si ens n’anem més enrere, a l’antiga Roma, resulta que allà ja va passar el mateix.
Després de cinc-cents anys de funcionar com una república ben gestionada i amb el poder dividit i contrapesat, Roma va viure com a república les millors pàgines de la seva història. Però ja en segle I DC els optimats (l’extrema dreta de l’època) utilitzaven el discurs de la por i l’amenaça de la catàstrofe en una ciutat que tenia problemes per fer complir la llei, irònicament per culpa de les partides de matons a sou de la mateixa classe dominant que sembraven el caos, va propiciar que prenguessin el poder dictadors com Sul·la i després Cèsar, que prometien llei i ordre a canvi de deixar inoperatives les institucions republicanes. Resultat? Comença l’imperi i amb ell una llarga decadència que duraria cinc segles més només gràcies al fet que tots els seus veïns encara vivien al Neolític.
La història, com veieu, sempre és la mateixa. Quan les societats democràtiques no donen resposta a les necessitats que un grup important de la societat reclama, els poderosos i els decebuts conflueixen en interessos i impulsen el lideratge de personatges mediocres i de baix nivell cultural que amb un discurs provocador acaben dient el que la gent vol sentir, encara que sigui amb mentides o mitges veritats. Aquest discurs sempre és el mateix: mà dura contra el perill abans no sigui massa tard. Contra el que ens atemoreix, s’hi val tot, encara que sigui carregant-nos els principis democràtics de tota la vida. Odi a l’estranger (i si és musulmà encara més) i odi al separatista que amenaça la grandesa de la pàtria. Odi a una Europa inoperant...
Aquí, a Catalunya, els desencantats del procés ara cauen als braços de l’extrema dreta autòctona, que acaba dient el mateix que Vox, però envoltada d’una estelada...
Malauradament, ja sabem com s’acaba tot això. Cap d’aquests poders forjats per la mà dura de l’extrema dreta ha perdurat... El problema és que, fins que no han caigut, han sembrat el seu camí de cadàvers, dolor, desigualtats i injustícia.
L’altre dia veia el canceller alemany plorar pel que van fer els seus avantpassats en l’Holocaust. Em pregunto què hauran de plorar els nostres fills i nets...
* PUJOL, Enric (2023). La matemàtica de la història. La teoria cíclica d’Alexandre Deulofeu. Brau Edicions.
