Castellar del Vallès és, sobretot, paisatge: el 83-84% del terme és bosc i conreu, i una part important del municipi és dins del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Aquesta realitat ens dona qualitat de vida però també ens posa deures. Fa anys que l’Ajuntament hi destina 75.000 € anuals mitjançant un conveni amb propietaris forestals de Castellar i municipis veïns per actuar als punts de més risc i reduir combustible al bosc. És una bona base, però és clar que no n’hi ha prou: amb estius cada cop més secs i calorosos calen més hectàrees gestionades i més recursos.
Aquest any hem sentit el president Salvador Illa dir que a Catalunya “hi ha massa bosc” i que cal “un canvi de mentalitat”. Podem compartir la idea de fer més i millor gestió, però el que compta no són els eslògans sinó els resultats sobre el terreny. A Castellar el que necessitem és que la Generalitat posi en marxa un pla amb diners i calendari per als anys 2026, 2027 i posteriors, i que el nostre municipi en sigui beneficiari per la importància que té l’entorn: tenim zones on el bosc arriba literalment fins a les cases i, a més, part del terme és dins del parc natural.
La gestió que funciona és de sentit comú i es pot explicar en paraules planes. Primer, clarejar el bosc on toca i obrir clarianes perquè, si hi ha foc, no corri amb tanta força. Segon, combinar bosc, camps i espais oberts: un paisatge barrejat frena els grans incendis. Tercer, mantenir el sotabosc amb ajuda de ramats que pasturen, que redueixen herbes i matolls de manera natural. Quart, fer cremes controlades per equips especialitzats, quan el temps ho permet, per eliminar restes vegetals de forma segura. Tot això no és retòrica: són hores de brigades, més maquinària, més hectàrees tractades i continuïtat any rere any.
Hi ha, però, una incoherència que no podem obviar. La Diputació de Barcelona, que gestiona el parc natural, ha deixat massa sovint arbres caiguts per ventades a zones properes a camins i habitatges. Sabem que la fusta morta pot tenir valor ecològic, però a prop de cases i vies és combustible que pot fer el foc més intens. Cal un protocol clar: retirar o triturar les restes on hi hagi risc per a persones i béns, i deixar-les on no en generin. Si el PSC governa a la Diputació i a la Generalitat, la coherència hauria de ser obligada. Ens hem de creure el nou discurs del president? Ens el creurem si es tradueix en pressupost, hectàrees i calendari a Castellar el 2026, el 2027 i els anys següents; si no, serà una cortina de fum per sortir del pas després d’un estiu dur.
Un altre front urgent són les franges de protecció al voltant de les urbanitzacions i Sant Feliu del Racó. Fa temps que denunciem el greuge comparatiu: mentre que al nucli urbà molts serveis es financen amb diners públics, a les urbanitzacions i a Sant Feliu sovint es trasllada als veïns el cost de netejar aquestes franges, que són obligatòries per llei i imprescindibles per reduir la intensitat del foc i facilitar-ne l’extinció. Si la Generalitat aporta recursos específics el 2026, el 2027 i els anys posteriors, l’Ajuntament els ha de sol·licitar amb prioritat i eliminar aquest cost per a les famílies d’aquests àmbits.
Què proposem, doncs, des de Castellar? Primer, assegurar-nos un lloc als programes 2026, 2027 i anys posteriors de la Generalitat per doblar o triplicar les superfícies de prevenció anuals al municipi, i sumar el que ja fem amb els 75.000 €. Segon, acordar amb el parc un mapa d’actuacions prioritàries per retirar o tractar la fusta caiguda. Tercer, desplegar convenis amb ramats locals perquè la pastura ajudi a mantenir el sotabosc en els punts més sensibles. Quart, publicar de manera senzilla i trimestral quantes hectàrees s’han treballat i quants quilòmetres de franges s’han mantingut, perquè tothom sàpiga què s’està fent i on.
Res de tot això és estrany ni inabastable, però requereix prioritat política i finançament estable. Castellar ja fa la seva part. Ara toca que la Generalitat i la Diputació estiguin a l’altura i que el 2026, el 2027 i els anys que vinguin es noti de debò. Més gestió i menys risc: és tan simple –i tan important– com això.
