Vivim temps convulsos. Les jornades de protesta per l’empresonament del raper Pablo Hasél no ha estat res més que l’última espurna sobre un barril de pólvora que s’ha anat acumulant durant anys i anys. Decididament, seria un error centrar-nos únicament en els incidents i no voler veure les causes evidents que els provoquen.
Perquè Pablo Hasél no és un cas únic: Espanya és el país amb més artistes empresonats de tot el món. De tot el món.
Un país que encapçala –a molta distància de la resta– l’índex d’atur juvenil de la Unió Europea, amb més del 40%... Un país que ja ha superat els 4 milions d’aturats. Un país on han aparegut enregistraments en què la policia comenta amb tota naturalitat tortures i assassinats –recordem-ho: quan el país era governat per un govern “d’esquerres” amb majoria absoluta. On hi ha militars retirats que expressen el seu desig d’afusellar 26 milions de persones davant la absoluta impassibilitat de la Fiscalia General de l’Estat. La mateixa Fiscalia –que depèn del govern d’Espanya, tal com va afirmar sense cap vergonya el president del govern espanyol– que es fa servir de forma desvergonyida com a arma contra la dissidència política, ja sigui jugant al gat i la rata amb el 3er grau als presos polítics o imputant la Mesa del Parlament de Catalunya per haver permès un debat sobre la monarquia.
Un país on l’antic cap d’estat (nomenat “a dit” per Franco) ha hagut de fugir a correcuita del país i refugiar-se en una altra democràcia modèlica del golf Pèrsic quan, des de l’estranger, s’ha començat a aixecar l’estora d’anys i anys d’irregulars econòmiques i fiscals.
Un país que sobreviu gràcies al deute públic que encara li compra el Banc Central Europeu, i on, al contrari que a la resta d’Europa, els bancs s’han negat a tornar ni un sol euro del rescat amb fons públics europeus, els 60.000 milions d’euros els haurà de pagar la ciutadania. El país amb el percentatge de morts per Covid més alt d’Europa. Amb una gestió mèdica, social, política i econòmica de la pandèmia absolutament lamentable: mentre la resta d’estats de la Unió Europea buscaven solucions adreçades a ajudar les persones i l’economia productiva, amb moratòries fiscals, de lloguers i d’hipoteques, l’Estat espanyol ha decidit collar encara una mica més els treballadors autònoms i ha pujat un 40% el rebut de la llum –que els sous dels exministres no es paguen sols.
En una situació com aquesta, ningú pot estranyar-se que hi hagi aldarulls. No justifiquem de cap manera la violència, però amb aquests ingredients, no calia ser Nostradamus per veure que era una possibilitat perfectament previsible. Uns aldarulls que, en uns quants casos, presenten moltes ombres, amb la presència demostrada de provocadors professionals per tal de crear un clima social propici per conculcar drets elementals.
I, malgrat això, l’única solució que es proposa des d’Espanya és més repressió. En definitiva, un règim acabat i un estat en fallida tècnica des del punt de vista polític, econòmic, judicial i social. Ja no es tracta de canviar de govern o de partit; de dretes ni d’esquerres.
El model ja no aguanta més pedaços. L’únic dubte és quant trigarà a caure.
