Aquest dimarts, 12 de febrer, ha començat a la casa de la vergonya, el Tribunal Suprem, el judici del procés (així és com l’anomenen al Regne d’Espanya), però el que ha començat és ni més ni menys que una farsa, una vergonya i una ignomínia judicial i democràtica.
Els Consellers del Govern democràtic de Catalunya i els presidents d’Òmnium Cultural i de l’Assemblea Nacional de Catalunya han hagut de seure al banc dels acusats en unes circumstàncies, més enllà de l’aspecte legal, un tant peculiars. Ens trobem en un judici en què, tal com va fer saber Ignacio Cosidó, portaveu del PP al Senat espanyol, “ells” controlen la sala per darrere. Un judici en què l’acusació popular és un partit polític igual de demòcrata que Franco. Un judici en què s’ha rebutjat testimonis com el rei d’Espanya, Felip VI, el president Carles Puigdemont o la secretària general d’ERC, Marta Rovira, però en què també s’han rebutjat testimonis com relators especials de les Nacions Unides, com Alfred de Zayas, David Kaye o Michel Forst, o altres personalitats sol·licitades per la defensa de Jordi Cuixart, com l’historiador Paul Preston, la premi Nobel de la Pau Jody Williams o el lingüista Noam Chomsky.
Un judici en què s’ha negat la presència d’observadors internacionals, adduint que ja es podia veure per televisió.
Un judici en què les places reservades per al públic acaben curiosament en mans de simpatitzants de VOX, que es dediquen a increpar i amenaçar els familiars dels presos.
Però encara sobta més que l’acusació popular la representi el senyor Ortega Smith, secretari general de VOX, qui ha portat sempre la iniciativa en tot aquest procés de la vergonya, fins i tot per davant de la fiscalia, que ha anat a remolc de les querelles que ha anat presentat VOX davant l’equitativa justícia espanyola. Curiosament, el mateix Ortega Smith es troba actualment en cerca i captura per part de la policia del Regne Unit. Estem segurs que als mitjans de comunicació i l’opinió pública britànica en general els farà molta gràcia saber que aquest individu és la cara visible de l’acusació popular.
Els mitjans de comunicació dels països democràtics ja comencen a veure el llautó de la manca evident de separació entre el poder executiu i el poder judicial, i per tant, de la deficient qualitat democràtica espanyola. Només cal treure una mica el nas per veure que la Unió Europea està començant a experimentar vergonya aliena en comprovar que la discrepància política a l’Estat Espanyol es paga amb penes de presó.
Trigarà més o menys, però tot sembla indicar que s’acosta un final de règim.
