Ahir vaig ser testimoni de la desfeta del CE Sabadell CF a Alcorcón i que gairebé deixa sense opcions l’equip sabadellenc de poder salvar la categoria en què ha militat aquesta temporada. No és la meva intenció parlar de futbol en les línies que seguiran a partir d’aquest moment, sinó d’una serena amabilitat que penso que hauria de ser la tònica imperant en les nostres interactuacions quotidianes. Desconec quines eren les tres persones que posaven veu a les imatges que ens oferia la televisió, però no puc estar-me’n, d’enaltir la seva actitud. En un moment concret de la retransmissió, un d’ells va deixar anar una cosa similar a la que ara transcric: “Nos acaba de llamar Vicente y nos ha hecho observar que la letra hache al final de qualquier palabra en catalán, no se pronuncia. Por respeto a Aleix Coch y a todos los catalanes que están siguiendo la retransmisión procuraremos ser fieles a estas indicaciones”. Al cap d’una estona, el mateix locutor va continuar amb: “A pesar de la dificultad que supone para un castellanohablante, como somos nosotros, la pronunciación de la elle final, a partir de este mismo momento nos esforzaremos a decir Sabadell, hasta dónde nos sea posible”. I encara no refet d’aquesta emotiva reflexió, i amb un Sabadell ferit de mort sobre la gespa alcorconesa, encara hi va haver temps per a una tercera alegria: “Nos acaban de comunicar que la o del apellido del egarense Boniquet es neutra y debe pronunciarse con un sonido parecido a una u. Intentaremos hacer lo mejor posible”. I van complir amb allò que s’havien proposat, cosa que els honora. Esportivament parlant, el Sabadell va retornar de Madrid, malferit de mort, però jo vaig anar a esclafar l’orella al coixí amb un estat d’anímic reforçat per allò que acabava de sentir. Sincerament, crec que un fet tan simbòlic i elemental com el que acabo d’esmentar pugui reclamar l’atenció d’algú porta implícit que hi ha algun engranatge que grinyola en el nostre entorn més pròxim. No vull fer proselitisme de pa sucat amb oli. Per naturalesa, els catalans solem ser gent de bon conformar i amants de la feina de formigueta. La història ens demostra que quan hem intentat fer-nos escoltar a grans crits sempre ho hem tingut malament. Per això, tampoc té res d’estrany que, fa quaranta anys, en arribar a Cartagena (on vaig residir un any i mig) em cridés poderosament l’atenció que la Virgen del Rosell hagués estat la patrona de la ciutat; que cognoms com Ros, Puche, Sabater, Ferrer, Fuster, Noguera, Guirao, Meseguer, Arnao, Miralles, Pujalte, Bienvingud, Vinader, Soler, Conesa, Ballester, Ardill o Carles fossin molt comuns entre els seus habitants; que els ciutadans anomenessin “pésoles, bajocas y tápenas” a algunes de les seves menges vegetals més habituals i que a la ciutat cantonal bufessin els vents de lebreche i jaloque en clara al·lusió als nostres llebeig i xaloc. També em va cridar l’atenció que la poca pluja que vaig veure caure del cel provoqués, en els indrets no asfaltats, la formació d’un “fangue” espectacular, ni que alguns diumenges d’estiu m’arribés tot xino-xano fins el Carmolí, los Esculls, el Farallón, las salinas del Rasall o a Calnegre. Fixeu-vos si tot ens anava a favor que l’única vegada que vaig poder presenciar en persona un partit del CE Sabadell a l’estadi de l’Almarjal de Cartagena, fins i tot vam empatar a zero gols.
I tots contents i cap a casa... Bé, cap a casa tots, tots no, a mi encara em van fer quedar a Cartagena un grapadet de mesos més.
