522  La nova generacio_617x412
La nova generació. || J.MUNDET
31/05/2019 Opinió
Pujar el Puig de la Creu abans de coronar l’Everest
Marc Béjar

El futbol femení segueix conquerint terreny. Escrivint pàgines en un llibre que tot just tanca els seus primers capítols a casa nostra després d’un llarg pròleg. En aquest trajecte, els mitjans estan esdvenenint motor del progrés, donant visibilitat a cada efemèride. Un dels darrers episodis amb més ressò mediàtic va ser la final de la Champions femenina entre el Barça i l’Olympique de Lió. Un partit que ensenya que el recorregut és llarg. Una lliçó que recorda que l’objectiu no són els títols, sinó seguir posant les bases per a sostenir el creixement.  Aixecar la Champions hauria estat com acabar una marató sense haver corregut mai la Milla Urbana. El Barça ha refermat la seva aposta amb fitxatges com Lieke Martens –primer reforç a la història de la secció pel qual el club pagava un traspàs–. Però el més important de l’arribada d’aquestes futbolistes és el valor d’exercir de referents i atraure el focus, especialment en l’apartat emocional. Per sobre de reclutar a les millors del món, el repte ha de ser potenciar l’aparició de jugadores formades a les categories inferiors que creixin amb una nova mentalitat, havent tingut models femenins en el seu trajecte futbolístic. Aconseguir que les noies que arriben a l’elit no vegin el futbol com un hobby, sinó com la seva professió. 

 
En el procés, i especialment després de fites tan cridaneres com arribar a una final de la màxima competició europea, s’ha instal·lat una espècie de debat ètic i deontològic sobre com tractar el futbol femení i la necessitat d’equilibrar la cobertura al masculí. 
Deixem d’equiparar-los. Correm el risc que la comparació generi rebuig. Tinc la sensació que és contraproduent incentivar l’interès si únicament ho basem en l’argument que es tracta de futbol femení i que cal donar-li veu. Una perillosa mirada paternalista que, lluny de naturalitzar l’esport sense etiquetes, contribueix a amplificar la diferència. 


De res serveixen els gestos de cara a la galeria. Omplir-se la boca amb eslògans populistes i frases grandiloqüents que resulten en el fons buides. L’objectiu, com en qualsevol disciplina, ha de ser enganxar els espectadors. Dignificar l’esport. Sense tenir en compte quin nom hi posa a l’esquena. Mirem-nos al mirall. Obrim l’armari i rescatem quina samarreta del nostre equip hi tenim. Quin nom li hem posat al dorsal. Quines entrades hem comprat i quins partits hem anat a veure. Deixem de demanar la igualtat de salaris mentre seguim veient un partit de futbol femení a l’any. Evitem la hipocresia. No ajuda a construir el futur amb fermesa. 

 
El futbol femení demana petites passes, no grans proclames sense prou base com per a complir-se. Obrir les portes del Camp Nou a un partit de futbol femení seria un gran gest. Però potser millor començar omplint el Mini Estadi. No intentem coronar l’Everest sense haver pujat abans el Puig de la Creu. Cal seguir edificant sense pretendre començar la casa per la teulada. Que arribar a una final europea serveixi d’al·licient per a noies que vegin el futbol com una opció més a practicar de petites. Però no equivoquem el missatge. 


No es tracta de potenciar el futbol femení pel fet de ser-ho. Sinó de potenciar el futbol. Pel fet de ser-ho. 

Comparteix
M'agrada
Comentaris