Quan els mitjans audiovisuals fan alguna referència a la plaça Colón de Madrid, em venen a la memòria la gran quantitat d’emocions que hi tinc ancorades de quan la freqüentava. No és que en cap moment jo hagi participat en les concentracions surrealistes de les quals és testimoni aquella plaça, no. La meva presència era a causa de motius totalment oposats, motius lligats a una determinada parcel·la de la cultura catalana. Es tractava d’unes exposicions de pintura de quatre dies de durada, consistents en una mostra de pintura catalana que el Cercle Català de Madrid organitzava i ubicava en aquella plaça en les seves primeres edicions a principis dels anys noranta, i que va arribar a reunir més de 150 pintors de la nostra terra. Posteriorment, la ubicació d’aquesta mostra es va anar traslladant pel passeig de Recoletos, el de la Castellana, la plaça de Salvador Dalí i la de Sánchez Bustillo, situada aquesta al davant mateix del museu Reina Sofía.
Com a pintor participant, que vaig ser-ho durant uns vint anys, vaig tenir l’oportunitat d’arreplegar un munt de molt diverses anècdotes. Unes foren divertides, d’altres molt emotives, també n’hi van haver de més aviat tristes i algunes que realment van ser lamentables.
En aquells temps era un espectacle veure desfilar tot empolainat pel davant dels estands el veïnat conservador dels barris de Serrano i de Salamanca, que acudia de forma fidel i puntual a les convocatòries de primavera i de tardor.
Durant quatre dies i dues vegades l’any, els participants teníem l’ocasió de conèixer els galeristes de la zona, marxants d’art, i algun col·leccionista disposat a arriscar-se amb l’adquisició de nous valors creatius de més enllà de la Puerta de Alcalá.
Val a dir que, generalment, el contacte i el tracte rebut per part dels visitants solia ser d’allò més correcte, educat i amable. També sovint però, el fet de sentir-nos parlar a tants catalans junts en un sol esdeveniment era motiu de certs comentaris jocosos i, cal reconèixer, que en ocasions hi dedicaven més atenció al diferencial lingüístic que no pas a les mateixes pintures.
Mai, o quasi bé mai, es barrejava la política en les converses, i l’intercanvi d’opinions se centrava en els preus, estils i tècniques pictòriques. Dic, però, “quasi bé mai”, perquè sí que va haver-hi algunes excepcions, de les quals no puc estar-me de destacar-ne una de sonada.
Un diumenge, a una hora punta de concurrència i en plena efervescència de visites, dues senyores amb el coll ben estirat i amb l’aparença de ser les representants d’una botiga ambulant de Tiffany, anaven pel passadís central a pas lent i amb una mirada desafiant proclamaven en veu alta les seves reflexions, entre elles la de: “Esto lo montamos nosotros en la plaza de Cataluña y nos lo queman, que vergüenza!”.
L’endemà vam saber que aquella matinada va haver-hi un conat d’incendi en un dels nostres estands de pintura. Afortunadament, la ràpida i eficaç actuació del servei de seguretat va aconseguir que els danys fossin molt inferiors als segurament desitjats per l’autor, autors, o autores, d’aquella barbaritat tan gran com la bandera que anys després va començar a presidir aquella plaça.
El balanç de les experiències culturals viscudes arran d’aquelles exposicions a la plaça Colón no deixo de valorar-lo com a altament positiu, encara que no puc evitar que aquell nom em provoqui un sentiment agredolç, acompanyat d’una certa esgarrifança.
