L'any 1961 el diari The New Yorker demana a Hannah Arendt que actuï com a corresponsal per cobrir el judici a Adolf Eichmann que es feia a Jerusalem. L’informe que publicà en el rotatiu, així com el llibre que posteriorment va escriure, publicat per primera vegada el 1963, va provocar un gran enrenou en el món jueu i va haver d’enfrontar-se a un nombre considerable de crítiques així com al trencament d’algunes amistats.
Els jueus volien veure en Eichmann un monstre, un sàdic que es va acarnissar amb el poble jueu, atès que era l’encarregat de la logística de “la solució final” que els conduiria als forns crematoris. Contràriament a aquesta opinió, Arendt veu en el presoner, que assisteix al judici dintre d’una gàbia de vidre, un buròcrata gris, un funcionari que, com ell mateix arguïa per tal de defensar-se, només complia ordres.
Malgrat que la pensadora no el considera ni un sàdic ni un monstre, ja que l’impuls d’Eichmann no era una pulsió sàdica, sinó complir de la millor manera possible i amb eficiència la feina encomanada, Arendt no l’exculpa, ans al contrari, encunya per aquesta mena d’actitud l’expressió “banalitat del mal”. El mal banal és el que fa algú que ha renunciat a la capacitat humana de pensar, de reflexionar. Eichmann és un bon treballador i està orgullós de fer bé la seva feina, i a conseqüència d’això està ben valorat pels seus superiors; de la mateixa manera que ho estaria qualsevol treballador la tasca del qual mereix un reconeixement per la seva qualitat. Però la feina d’Eichmann no és una feina qualsevol, consisteix a organitzar l’extermini de milers de persones a qui prèviament s’ha despullat de la seva humanitat. Eichmann no es pregunta en cap moment (en això consisteix pensar i reflexionar, a fer-se preguntes) si aquesta feina tan acurada que fa és pròpia d’un ésser humà, si està bé fer-la, si és correcte. Per tant, Eichmann no és un monstre, és un covard a qui li fa mandra pensar, i és culpable perquè el mal, encara que sigui banal, segueix sent mal.
Avui dia assistim a l’espectacle del mal; segueix sent banal perquè la reflexió ara per ara no hi és, però a més ara és obscè, impúdic, desvergonyit, ja que la llei del més fort s’ha naturalitzat de tal manera que, amb absoluta manca d’empatia, tot aquell o aquells que representin una nosa per la realització dels interessos espuris dels més poderosos són humiliats, atacats i exterminats.
Els líders es consideren omnipotents i impunes, no tenen en consideració cap mena de llei nacional o internacional que limiti les seves accions. No vol dir que en el panorama polític d’altres temps hi hagués un compliment escrupolós de les lleis; fem normatives per controlar la tendència abusiva de l’home contra l’home, però al mateix temps busquem les esquerdes per on eludir-les o per canviar-les a conveniència quan es té el poder per fer-ho, i en aquest “va i ve” ens movem els humans, forma part de la nostra condició. Però el que cal tenir clar és que la cobdícia i l’agressivitat humanes cal contenir-les.
Ens trobem en un moment de nihilisme extrem, no hi ha límits, no hi ha res respectable, les accions van dirigides a l’acontentament dels interessos particulars aquí i ara, sense cap projecció cap a la transcendència, és a dir, cap al futur de la humanitat i de la vida en el planeta. Però no ens podem deixar anar, no tot s’hi val, no es pot fer qualsevol cosa. Cal continuar fent la feina de Sísif, quan cau la pedra cal tornar a pujar-la una i altra vegada. I el que dona sentit a l’esforç per recosir, preservar i generar vida és la consciència de la nostra condició, que el filòsof Josep M. Esquirol (La penúltima bondat: Assaig sobre la vida humana, Quaderns Crema, 2018) descriu com la dels afores d’un paradís inexistent en el qual tots estem a la intempèrie, és a dir, som vulnerables, i les úniques actituds humanes que ens poden aixoplugar són la bondat i la generositat. Perquè és cert que la nostra existència no transcorre en un paradís, però hem de procurar que no sigui un infern.
Cal omplir de sentit la paraula bondat. La bondat requereix reflexió, coratge i resistència, qualitats imprescindibles per fer front a aquesta pulsió destructiva en la qual ens trobem ara mateix. La bondat ens porta a l’acció transformadora que podem fer en el nostre dia a dia, es tracta d’accions concretes i valentes que tots podem dur a terme.
En aquest sentit el sociòleg Manel Castells, en una entrevista publicada a El País (21-12-25) apel·la a l’espiritualitat (que pot estar vinculada a una creença religiosa o no, l’ateisme també té ànima) com a força interior per fer de contrapès a un món violent i despietat que s’està autodestruint.
