Hi ha qui diu que defensa Castellar. Però només fins a la tanca del seu jardí.
Fa poc, parlant amb un amic sobre la construcció dels pisos de protecció oficial de la Playtex, em va ensenyar un concepte en anglès que descriu perfectament l’oposició d’alguns veïns al projecte d’habitatge: NIMBY. Fins fa poc desconeixia aquest acrònim que vol dir “Not in my backyard”, és a dir, ‘No al meu pati del darrere’.
És un terme que s’utilitza per descriure persones que s’oposen a un projecte o una infraestructura a prop d’on viuen, tot i reconèixer que pot ser necessari. Es va popularitzar als anys 80 als Estats Units i avui s’usa sovint en debats sobre habitatge social, instal·lació d’aerogeneradors, construcció de plantes de tractament de residus o noves línies de tren.
Sota la premissa que es preocupen pel futur de la gent de Castellar i per l’accés a l’habitatge –amb especial èmfasi en les famílies, el jovent i la gent gran–no paren de fer pressió (sobretot a les xarxes) en contra dels pisos de protecció de l’antiga Playtex.
Però només cal llegir els seus missatges per entendre que la crítica sobre habitatge apareix únicament i exclusivament quan aquest és públic i per a tothom. Curiosament, en el cas dels pisos de luxe o les promocions impulsades per grans promotors a la nostra vila –que especulen amb l’habitatge com si fos un bé de consum reservat a qui s’ho pot permetre–, silenci. Cap preocupació. Cap alarma. Cap reivindicació. Cap debat.
És evident, doncs, que la reivindicació de fons no és l’habitatge digne per a tothom. El problema, per a alguns, és la gent que creuen o imaginen que hi viurà. El seu discurs es basa a afirmar que aquests habitatges no seran per a la “gent del poble”, sinó per a persones que consideren indesitjables. I aquí apareixen frases que no deixen lloc al dubte: comparacions amb altres municipis per generar por, apel·lacions identitàries excloents o consignes que assenyalen col·lectius sencers.
No hi ha dubte que, més enllà del discurs NIMBY, s’incorpora un component de xenofòbia i racisme. No és nou: molts conflictes urbanístics barregen interessos locals (valor de propietats, arribada de persones nouvingudes, por al canvi) amb prejudicis socials.
Ara bé, això vol dir que no puguem coincidir en cap punt? No necessàriament. Els discursos populistes sovint parteixen de preocupacions reals dels veïns i les exageren o les manipulen per vestir-les amb un relat excloent. Cal saber distingir una crítica legítima dels discursos de la por i la divisió social.
Des d’Esquerra sempre hem reclamat transparència i participació veïnal a l’hora de definir i treballar en projectes que impacten en la nostra vila. Ho fem a cada intervenció al ple, en la negociació de pressupostos i reunions. De fet, el Partit Socialista ens ha criticat diverses vegades per ser insistents en la participació ciutadana. Ho continuarem sent.
Però creiem fermament que Castellar necessita habitatge de protecció oficial. Això és un pilar fonamental. Fa anys que denunciem la manera de governar que ha renunciat a liderar una política d’habitatge ambiciosa, i que ha deixat massa sovint en mans del mercat decisions amb un fort impacte social.
Continuarem reclamant habitatge digne per a tothom i, alhora, un creixement equilibrat dels serveis públics perquè no es produeixi el que massa vegades hem vist: construir sense planificació. Que no ho convertim en espectacle a les xarxes no vol dir que no hi treballem.
I no voldria acabar aquest article sense deixar una cosa clara: no permetrem que es facin servir parts del nostre discurs –sobre participació, planificació o serveis públics– per justificar posicionaments basats en la por i el racisme. Defensar una millor planificació i anticipació no és el mateix que assenyalar col·lectius. Reclamar transparència no és alimentar la por.
Segurament molts compartim que la terra és rodona, però no compartim com volem habitar-la. Els nostres discursos no parteixen de la mateixa base ni visió de futur.
A qui només defensa Castellar fins a la tanca del seu jardí, si us plau, tanqueu la porta en sortir. Gràcies.
