Castellar del Vallès ha fet un pas important apostant per la mobilitat elèctrica. Disposar de punts de càrrega públics és imprescindible si volem avançar cap a un model de mobilitat més sostenible, reduir emissions i facilitar que cada vegada més famílies facin el salt al vehicle elèctric. Però instal·lar carregadors no és suficient. Sense gestió, un bon recurs pot acabar convertint-se en un problema.
El que està passant als punts de càrrega del municipi és un exemple clar del que en economia s’anomena la “tragèdia dels comuns”. Un recurs públic, limitat i compartit, utilitzat sense normes clares, acaba funcionant pitjor per a tothom.
La realitat és coneguda per molts usuaris: vehicles endollats durant hores sense carregar, places ocupades molt més temps del necessari, potències limitades voluntàriament que allarguen el procés i punts que, tot i existir, no estan disponibles quan realment es necessiten. El resultat és simple: baixa rotació, frustració i una percepció creixent que la infraestructura no funciona.
No és una qüestió de mala fe individual. És un problema de sistema. Quan no hi ha regulació, cada persona actua segons la seva comoditat. I el que és racional a nivell individual –deixar el cotxe endollat “per si de cas”, assegurar plaça, carregar lentament mentre es fan altres activitats– es converteix en ineficient a escala col·lectiva.
Això té conseqüències reals. Desincentiva nous usuaris a fer el pas cap al vehicle elèctric. Genera conflictes entre veïns. I, sobretot, malbarata una inversió pública que hauria de ser un motor de canvi.
Castellar no n’és una excepció. Ciutats de tot arreu han passat per aquesta mateixa fase. La diferència és que aquells municipis que han entès el problema han evolucionat cap a models de gestió més exigents: límits de temps, tarifació per ocupació un cop finalitzada la càrrega, avisos automàtics, sensors d’ús real, sancions en casos d’abús i dades públiques de disponibilitat.
Regular no és castigar. Regular és protegir el servei.
Sense normes, els usuaris més responsables –aquells que alliberen el punt quan acaben– són, paradoxalment, els que en surten perjudicats. I el sistema premia qui ocupa més temps. Aquest és el mecanisme clàssic de la tragèdia dels comuns: l’ús lliure sense governança acaba expulsant el bon ús.
Hi ha també un risc estratègic. La mobilitat elèctrica encara està construint la seva reputació. Si l’experiència ciutadana és que mai hi ha carregadors lliures o que sempre estan ocupats, la narrativa pública es deteriora. I això frena la transició energètica molt més que qualsevol debat tecnològic.
Castellar té l’oportunitat d’anticipar-se. No cal esperar que el problema creixi. Cal assumir que la infraestructura pública requereix normes clares des del primer moment: temps màxim d’ocupació, criteris d’ús eficient, mecanismes de control i informació transparent als usuaris.
També cal un missatge cultural: els punts de càrrega no són aparcaments privilegiats, són un servei rotatori. Igual que ningú deixaria el cotxe a la benzinera durant hores després d’omplir el dipòsit, la lògica hauria de ser la mateixa amb l’electricitat.
La transició energètica no és només tecnologia. És gestió i convivència. I això implica prendre decisions que potser no sempre són populars, però sí necessàries.
Invertir en carregadors és important. Garantir que funcionin bé és imprescindible.
Evitar que els punts de càrrega es converteixin en espais bloquejats és, en el fons, defensar l’interès col·lectiu, protegir els diners públics i facilitar que la mobilitat elèctrica sigui una opció real per a més gent.
Castellar ha fet el primer pas. Ara toca el següent: passar de la infraestructura a la governança.
