La setmana passada, amb la negativa d’ERC a donar suport a Sánchez en una nova pròrroga de l’estat d’alarma, l’estabilitat del govern penjava d’un fil i s’obria un escenari d’incertesa en cas de rebutjar-se la pròrroga. Amb tot, i gràcies a un pacte in extremis amb Ciutadans, el govern més progressista de la història es va assegurar la supervivència durant dues setmanes més. A hores d’ara, sembla que les intencions de Sánchez són mantenir l’estat d’alarma fins al juny. Ara bé, entenem realment què significa l’estat d’alarma?
L’estat d’alarma, segons està previst a la Constitució espanyola, és un mecanisme jurídic que habilita el poder executiu a limitar drets fonamentals com el de lliure circulació o el dret a reunió, però en cap cas suspendre’ls com, de facto, ha passat. En qualsevol cas, l’aplicació de l’estat d’alarma podia tenir sentit mentre existia el confinament estricte, però un cop iniciada la desescalada, existeixen alternatives legals més adequades i menys invasives.
El que fa que l’estat d’alarma sigui tan llaminer per a algú amb inclinacions autoritàries és que, sota el seu paraigua, el govern s’assegura el comandament únic sense estar monitoritzat ni controlat pel poder judicial. Aquest subterfugi ha permès a Sánchez dictar ordres ministerials de gran transcendència econòmica, convertir els militars en autoritat pública i aprovar una munió de decrets restrictius de drets fonamentals que poc o res tenen a veure amb raons sanitàries.
Sovint es diu que la llibertat costa molt de guanyar i molt poc de perdre. Aquest autoritarisme emparat legalment és el vell autoritarisme de sempre. L’únic que canvia és l’excusa. I ara l’excusa és que tot el que fan és per la nostra salut. Les persones, com més temps passem aïllades de la interacció social, més manipulables som. Som animals socials i, com apuntava el filòsof Karl Popper, la descomposició de les relacions socials és el primer pas cap a una societat fictícia i despersonalitzada en què les persones actuen de forma aïllada i alienades del que succeeix al seu voltant. I aquest és el brou de cultiu idoni per imposar l’anomenada nova normalitat. Una nova normalitat en què, a l’hora de triar d’entre tots els instruments a l’abast, el poder públic escull aquell que li atorga més poders i que alhora li permet evitar el control judicial i parlamentari.
De cap de les maneres podem permetre la instrumentalització d’una crisi que és de caire sanitari per propiciar una retallada de drets permanent. Ni parlar-ne!
