Tinc clar que els partits havien d’escalfar l’ambient davant les eleccions. Però que no ens despistin. Un articulista de Junts per Castellar citava aquí no fa gaire la coneguda facècia pcorreguda a Coripe, la desconeguda, on la gent es va divertir una estona amb el ninot de Puigdemont de manera molt discutible, però mai transcendent. La transcendència la hi van donar els mitjans, les xarxes i el redactor que va caure en el parany d’erigir-se en un dels agraviats de la mitja Catalunya representada segons ell per l’expresident. Quant soroll per no res! I s’estranyava que el nostre alcalde fos del mateix partit que aquells. Quina comparació tan errada! Potser no s’ha adonat encara que dintre el si del seu propi grup també hi ha individus que, malgrat voler la independència, no tenen les idees tan clares, ni la mateixa cultura ni sensibilitat que altres de la colla. Detecto en la seva opinió una sospitosa al·lèrgia, la que el fa concloure que “cal votar independència per marxar d’aquella Espanya profunda”. Crec que mai s’ha plantejat que també aquí hi ha una Catalunya profunda força estesa, molt arrelada en costums i maneres de ser i fer que tampoc ens agraden a molts, que milita a les seves files, gent que no ha pogut gaudir de la cultura oberta que les grans ciutats i la metròpoli ofereixen, i no per això els menystindré, perquè arreu sempre hi ha un poc de tot que, al cap i a la fi, no té tant de pes com alguns ens volen fer creure, ni crec que torcin gaire el nostre destí. Serem o no independents a la fi, però per raons en conjunt de molta més transcendència, espero. No siguem sectaris, vaja! Cal més comprensió. Amb la incomprensió no es guanya el respecte. Diàleg i civisme. Si no, anirem malament.
