Sembla que les enquestes donen com a guanyador el PSC en les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Jo, ara per ara, poso molt en dubte que aquesta possibilitat acabi esdevenint real, si més no amb escons, malgrat que només pugui oposar una modesta facultat instintiva davant una suposada dada estadística avalada quasi “científicament” com és una enquesta. Suposo que a ningú sorprendrà aquesta opinió perquè qui la diu, un servidor, no pot ni vol ser absolutament imparcial. Però, malgrat tot, puc intentar defensar que una opinió basada en l’instint té més consistència que una opinió suportada només per emocions i sentiments. Nogensmenys en biologia s’admet que al comportament animal un instint desenvolupat és una forma de coneixement eficaç que permet afrontar amb èxit situacions fins i tot de supervivència vital. Però conec prou bé la pedanteria dels humans que, en el seu esforç per situar-se per damunt de tota la cadena tròfica, són capaços de convertir-se en depredadors de tot i evitar ser depredats per ningú. O, millor dit, l’únic depredador que té és ell mateix. Instal·lat al cim de tots els éssers vius, s’inclina a rebutjar tot allò que tenim de valuosa experiència ancestral en benefici únic de les sòlides i inqüestionables argumentacions raonades. Després d’haver vist moltes postes de sol i no pocs eclipsis, crec que a la meva intuïció hi puc afegir la meva experiència. Una cosa i l’altra conformen la meva opinió, que puc defensar a través de quatre arguments.
El primer: el PSC només es proclama federalista quan la possibilitat d’aconseguir la independència es percep com a possible per una bona part de la ciutadania. Quan els electors, per la raó que sigui, rebaixen les seves demandes nacionals, el PSC abandona el federalisme i es torna visceralment autonomista. I, en el moment en què l’autogovern entra en conflicte amb l’Estat, el PSC dimiteix dels seus compromisos d’autogovern i fa prevaldre els interessos de l’Estat en detriment dels catalans. I això és més una constatació que una opinió. Només cal posar tres exemples històrics en moments transcendentals en els quals el PSC ha triat espanyolisme en lloc de catalanisme: l’intent d’aplicar la LOAPA, l’alineació amb les tesis del PSOE per rebaixar l’estatut del 2006 o l’aplicació del 155. En tots aquests casos, i molts d’altres, el PSC ha mostrat la seva debilitat davant el PSOE. La percepció ciutadana creu que el PSC pot ser molt útil quan es tracta d’orientar l’Estat, però molt dolent quan ha de defensar els interessos de Catalunya. I, atès que ara parlem del parlament català i no del de l’Estat, és molt possible, doncs, que una part de l’electorat reaccioni oposadament a les enquestes i actuï en conseqüència.
El segon: és innegable que el PSC no ha fet res substancial per guanyar les eleccions. Més aviat s’aprofita de les baralles entre independentistes, ara més dividits que mai per noves propostes partidistes, del sentiment de frustració dels votants més sobiranistes, amb la conseqüent abstenció electoral i la previsible entrada de vots pel més que probable desmantellament de Cs. Però presenta un discurs ambigu. No diu res d’un possible millor finançament, i per tant es queda sense discurs sobre si augmentarà els recursos a sanitat, ensenyament, pagesia o canvi climàtic, aspectes fonamentals per a la societat catalana. Tampoc aclareix si cal fer alguna cosa o no pel retrocés del català. Difícilment es podrà aprofitar dels rèdits de l’amnistia, ja que és clar que l’han acceptat forçats pels pactes de legislatura. Només insisteix a girar full sense orientar-nos en el que posa al full nou. No li serà fàcil arribar als electors amb una carpeta tan buida de continguts. Les seves febles demandes a l’Estat el fan percebre amb febles propostes per afrontar els grans reptes de Catalunya.
El tercer: al llarg de tot el procés el PSC s’ha arrenglerat excessivament amb les tesis de Vox, Ciutadans i el PP. Manifestacions i denúncies als tribunals incloses. I precisament això xoca frontalment amb la seva estratègia de “parar” l’extrema dreta i la dreta extrema, els seus socis durant massa temps. A nivell català ha perdut clarament el posicionament de neutralitat que ara vol explotar. El procés ha expulsat tot el catalanisme de les files del PSC i ara, a més, es pot nodrir de les escorrialles de Cs, radicalment bel·ligerant i intolerant amb tot el procés. No només li costa detallar què farà, sinó que fins i tot li costa explicar què ha fet. I la ciutadania tot això ho percep.
El quart: el PSC no ha guanyat mai en escons unes eleccions al Parlament de Catalunya. Si l’estadística serveix per a alguna cosa ...
Arribats a aquest punt, tinc seriosos dubtes per creure’m que el PSC vol guanyar de debò les eleccions i formar govern. Si ho pogués fer només tindria dues opcions: o pactar amb els seus “amics” de viatge, cosa que fins i tot el perjudicaria a nivell estatal en destrossar la imatge que vol donar de ser la millor eina contra el feixisme, o pactar amb l’independentisme i assumir inevitablement el referèndum pactat. El gran objectiu i la raó de ser de tot el procés. Més enllà d’assolir l’objectiu de la independència, és clar.
La clau de tot plegat la tenen els sectors que, havent estat molts actius políticament en els darrers anys, ara sembla que tornen a optar per l’absentisme regalant a l’adversari no només un passat valent, compromès i decidit, sinó fins i tot renunciant a un futur millor que sempre és possible si ens el guanyem.
* Membre de la secció local d’ERC
