Potser empesos per aquell clixé que diu que a la vida s’ha de plantar un arbre, tenir un fill i escriure un llibre, la gent tendeix a abocar-se a escriure amb una facilitat sorprenent. No només professionals com ara periodistes o traductors, sinó també persones que a primera vista no tenen cap lligam amb professions de lletres. Tothom té alguna cosa a dir. És maco que tothom tingui aquesta pulsió tan bàsica, la d’explicar històries, i que a sobre requereix tan pocs mitjans (paper i boli o un ordinador).
No obstant, la majoria de vegades un expert serà capaç de distingir un text escrit per un professional o per un aficionat (o un professional que escriu malament, que també n’hi ha) a simple vista. A més de l’ortografia i la gramàtica, hi ha altres moltes, moltíssimes coses que fan que un text sigui de qualitat o no. Al llarg d’uns quants articles com aquest en veurem unes quantes. Avui parlarem de la més important, la més bàsica: la lectura.
Sembla obvi, oi? Per escriure s’ha d’haver llegit. Llegit molt, moltíssim. És una cosa que es dona per descomptada en moltes professions, el professional s’ha d’haver format i ha d’haver practicat centenars de vegades el seu ofici perquè les coses surtin bé (us imagineu un cirurgià que la primera vegada que vegi sang sigui operant a cor obert?).
Però amb l’escriptura no sempre és així. Per això insisteixo: voleu escriure una novel·la, un conte, una poesia? Molt bé. Però compte: posar-se a escriure no és esperar que vinguin les muses, amb un got de whisky davant del paper, i fantasiejar sobre què farem amb els diners que ens doni Hollywood quan en faci l’adaptació. Escriure, a més d’una activitat íntima i meravellosa, també és un ofici molt dur que, com tots els oficis, demana pràctica, constància, paciència, molts textos descartats i moltes, moltíssimes revisions. Segur que hi ha algun geni que escrigui les coses a la primera (i segur que aquest geni ha llegit molt), però la resta dels mortals hem d’embrutar-nos les mans quan volem escriure alguna cosa decent. I no passa absolutament res, perquè aquest procés, com el d’inventar, també és d’allò més entretingut i interessant. Però tornem a la lectura. Moltes de les coses que escrivim les hem après llegint i interioritzant els patrons que es van repetint en els textos, moltes vegades similars (per a qui li interessi el tema, una bona lectura per començar és L’heroi de les mil cares, de Joseph Campbell, en què redueix moltíssimes de les històries que llegim o veiem en uns pocs patrons bàsics). Moltes vegades aquest aprenentatge serà inconscient, però ens resultarà vital quan ens disposem a escriure alguna cosa.
Per això llegir és tan important: no es pot escriure (o més aviat, no es pot escriure bé) sense haver llegit abans moltíssim més. I no només llibres considerats clàssics o sagrats: s’han d’haver llegit llibres de tota mena (ciència ficció, terror, poesia, contes...), escrits per tota mena d’autors (dones, gais, negres...), de tota mena de llocs. Si voleu aprendre a escriure, no us quedeu amb els senyors de sempre.
Amplieu mires, llegiu de tot sense manies ni prejutjar res. Hi trobareu sorpreses, i segurament més d’un que no us agradarà, però serà un fonament més perquè tot ajuda, tot aporta. Que el vostre bagatge lector sigui com la sorra d’una platja: format per centenars de milers de milions de fragments de closques, de vidre, de granets de pedra que havien estat còdols i que venen de milers de quilòmetres lluny.
Si no sabeu per on començar, un bon primer pas és preguntar a les bibliotecàries i a les llibreteres, que sempre saben què recomanar (endevineu per què: perquè han llegit moltíssim!). No us quedeu amb les llistes que podeu trobar a internet. Els tresors normalment es busquen, no es troben sense esforç, per això és millor allunyar-se dels canals habituals.
Lectura recomanada: per perdre la por a les lectures diferents proveu amb Aquí, de Wisława Szymborska, un recull poètic molt accessible de la polonesa guanyadora del Nobel.
