Padró
Padró. || J. MUNDET
27/09/2019 Opinió
La informació del padró municipal d’habitants
Sílvia Sáiz

El Padró Municipal d’Habitants és el registre administratiu on consten tots els veïns d’un municipi i on s’incorporen les modificacions d’aquests. Les seves dades constitueixen prova de residència i de domicili habitual. El padró té una vigència de cinc anys, passats els quals es renova completament amb l’objectiu de corregir errors i desviacions. Les variacions ocorregudes durant aquests cinc anys es recullen, fins l’any 1969, en un apèndix anual en què consta una relació nominal de canvis: altes, baixes, canvis de domicili dins la població i canvis de condició (naixements, majories d’edat, casaments, defuncions...).


A partir de 1970 el format dels llibres de registre de padró i els seus apèndixs anuals canvia i enlloc de contenir un assentament per persona es creen fulls d’empadronament, signats pel cap de casa, també ordenats per districtes, seccions, illes de cases, carrers... Serà a partir de 1996 quan s’estableix el registre de padró continu en suport informàtic.


La informació que ens aporta el Padró és molt àmplia: ens informa del nom i els cognoms del veí, la seva adreça (carrer i número de casa), sexe, edat, estat civil, grau d’instrucció (si sap llegir i escriure), lloc de naixement i província, professió i temps de residència a la localitat. A l’Arxiu Municipal de Castellar del Vallès conservem el padró municipal d’habitants de l’any 1924, que aporta una nova dada que, exclusivament, només apareix aquest any: el salari que es cobrava per la feina realitzada.


La major part de les persones que vivien de renda, els rendistes, cobraven un sou d’entre 2000 i 3500 pessetes; també l’oficial de l’Ajuntament i el farmacèutic cobraven 3000 pessetes, mentre que el tresorer de l’Ajuntament tenia un sou de 2700 pessetes; metges i mestres cobraven 2000 pessetes mentre que l’escrivent de l’Ajuntament rebia 1800 pessetes i un secretari de Jutjat en rebia 1500.


A partir d’aquí els sous són molt més baixos: la llevadora tenia un sou de 400 pessetes, un xofer rebia 750 pessetes de sou i vigilants i serenos cobraven 175 pessetes.
Tot i així, la majoria de la població de Sant Esteve de Castellar tenien sous molt més baixos: el director de la fàbrica de can Barba tenia un sou de 10 pessetes i els encarregats, de 9. Confiters, electricistes, pintors, picapedrers, paletes, forners, sastres, transportistes, barbers, sabaters, treballadors d’una foneria, un industrial de gasoses, persones que es dedicaven al comerç, alguns dependents i jornalers tenien un sou de 9 pessetes.


Ferrers, altres paletes, forners, alguns jornalers i pagesos, mecànics, traginers, persones que es dedicaven al comerç i escrivents rebien un sou de 8 pessetes, mentre que tartaners, persones que també es dedicaven al comerç, altres forners, bitlletaires (qui despatxava la loteria) i altres barbers cobraven 7 pessetes.


Capítol a part són els jornalers, ja que el seu sou oscil•la entre les 9 i les 4 pessetes. Normalment els treballadors més grans i experimentats cobraven entre 8 i 9 pessetes, mentre que a mesura que disminuïa l’edat també ho feia el sou. Amb 18 anys el sou era de 6 pessetes i els joves entre 13 i 17 anys rebien un sou entre 4 i 5 pessetes. El aprenents cobraven 3 pessetes i fins i tot un jove aprenent només cobrava 50 cèntims.


Per últim, un pastor rebia 3 pessetes, mentre que una minyona rebia també la mateixa quantitat. Les dones que treballaven a casa no rebien cap sou i la seva professió era la de sus labores. 
De tota manera val a dir que moltes d’elles, encara que en el padró figurin com a ocupació sus labores, també treballaven a la fàbrica de can Barba, però no estan ressenyades ni s’apunta cap sou. 


Serà que la mà d’obra femenina no tenia cap visualització al padró ni en la societat del moment? 
Per altra part tampoc es fa referència al sou de religiosos, germanes i sacerdots.


Curiositats a part, el sou que rebia la major part de la població era força minso; malgrat que la major part de la població tenia algun terreny (horts i vinyes) que ajudaven al manteniment de la família, el sou del treball, majoritàriament escàs condicionava la vida quotidiana dels castellarencs. 


Malgrat que el treball femení ajudava a nodrir les necessitats familiars feien que la major part dels, aproximadament, tres mil sis-cents castellarencs que tenia Sant Esteve de Castellar el 1924 tinguessin unes condicions de vida força dures, la qual cosa ens pot donar una pinzellada de com es vivia gairebé cent anys enrere.

 

Comparteix
M'agrada
Comentaris