La mort del bon papa Francesc ha produït una allau de comentaris i reportatges als mitjans de comunicació. S’ha lloat la seva voluntat de posar fre al clericalisme, al poder de la cúria romana, a la corrupció i als abusos dins l’Església. S’han comentat les seves consignes d’abocar-se a les perifèries del món i d’acollir els emigrants i la gent vulnerable. I s’ha lamentat que no hagi pogut implementar del tot altres propòsits. També s’ha dit que potser és l’únic líder mundial a qui s’ha escoltat en la defensa del nostre planeta... I que ha estat un gran lector, un home senzill, un home normal, amb virtuts i defectes, que, a més a més, semblava feliç. Podríem dir, també, que ha posat l’accent en allò que s’ha de fer, més que no pas en allò que s’ha de creure. L’ortopraxi és la prova del nou de l’ortodòxia.
Si no s’espatlla res, els de la meva edat haurem vist al llarg de la vida uns vuit papes. I haurem estat testimonis d’alguns canvis que indiquen cap on sembla que vagi aquesta “monarquia absoluta”, que darrerament ha iniciat un singular procés de democratització, la sinodalitat, per obrir espais de participació. Assenyalo, doncs, algunes de les transformacions viscudes.
Hem vist, doncs, des de mitjans del segle passat, com els papes deixaven d’usar la cadira gestatòria, la tiara (una triple corona) i els plomalls d’estruç, que recordaven la grandesa dels faraons. Hem vist també com el cotxe oficial i la residència del papa eren més senzills. I com el vestuari majestuós s’anava simplificant, si bé encara no del tot. Però, ai!, encara som lluny del prototip. La corona de Jesús era d’espines, el ceptre una canya, i dalt la creu anava nu.
Una altra dificultat és la dels tractaments protocol·laris. El dia de la seva elecció Francesc es va autodefinir com a bisbe de Roma i no com a papa. Sempre m’ha semblat que dir “sant pare” contrastava amb el que diu l’evangeli: “No doneu a ningú el nom de ‘pare’ aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel”. I que parlar del ‘vicari de Crist’ tampoc era massa apropiat, perquè, com ha dit el mateix Francesc, els pobres fan aquesta funció vicària i ens evangelitzen. I és un gran disbarat dir que el papa és el “representant de Déu a la terra”. Els col·laboradors de Jesús no van ser mai “prínceps de l’Església”, ni van viure en palaus. Perquè “les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l’home no té on reposar el cap”.
Moltes d’aquestes qüestions i altres, com el paper de la dona en l’Església, es resoldran inevitablement un dia o altre.
Esperem que no es faci tard. Perquè la barca de Pere es mou amb la lentitud d’un gran transatlàntic. I aquestes són les principals funcions del qui hi està al davant: ser fidel a les arrels, mantenir els creients units en l’amor, anunciar el missatge. Per infondre esperança a la humanitat.
