Pre-dalinià
Pre-dalinià
23/11/2018 Opinió
"Estem voltats de pocavergonyes"
Anton Carbonell

Joan Oliver ens recorda que, l’any 1919, Sabadell, “la nostra petita pàtria, era una ciutat atrafegada i sorruda, trista i rica”. I una colla de joves intel·lectuals i artistes es plantegen “remoure tanta monotonia”. Són fills de bones famílies sabadellenques, però aspiren a canviar la mediocritat d’unes vides centrades en els negocis i en l’obsessió de fer diners. Es troben a l’Acadèmia de Belles Arts i fan una aposta clara per la cultura. Se senten diferents als seus pares i, sense qüestionar la classe social burgesa, tenen la mirada posada en la modernitat i en la necessitat d’airejar una societat massa rígida i solemne. L’humor i el pensament crític seran les seves armes. El seu activisme, al llarg dels anys vint del segle passat, farà que Sabadell visqui un dels períodes més brillants de la seva història i que esdevingui un referent a tenir molt en compte en els nostres temps actuals.


I tot va començar amb una mena de campament muntat el mes de juliol de 1919 a la Font del Saüc, a tocar de la Mola de Sant Llorenç del Munt. Van sortir de Matadepera, en una mena de processó laica, encapçalada per un ase carregat d’estris inútils i acompanyat, a banda i banda, per Joan Oliver i pel pintor Antoni Vila Arrufat, tot enlairant uns bastons de caminar amb un pa punxat, a tall de para-sol predalinià. Acamparen sota la balma i van convertir aquella acció en una mena de performance avantguardista, que diríem ara, per reivindicar una vida a l’aire lliure desinhibida i alegre. Alhora, a finals de 1919, Francesc Trabal publicava al Diari de Sabadell la conferència “La música i les ciutats solitàries”, que havia pronunciat a l’Acadèmia de Belles Arts i que seria el detonant per a la creació de l’Associació de Música de Sabadell (1920). Aquesta entitat va aconseguir portar a la ciutat vallesana els millors concertistes del moment i fer-se ressò de les novetats musicals que arribaven de França (Erik Satie, entre d’altres).


Amb aquestes iniciatives s’havia posat la primera pedra de la dualitat que presidia les accions de l’anomenada Colla de Sabadell o, en el seu moment, “Coro” de Santa Rita: d’una banda, les facècies i provocacions que pretenien despertar una societat adormida; de l’altra, un activisme cultural exigent, a favor de les manifestacions literàries, plàstiques i musicals. La Colla estava liderada pels escriptors Joan Oliver, Francesc Trabal i Armand Obiols; però també hi van tenir una presència important els artistes Antoni Vila Arrufat i Ricard Marlet, el periodista Lluís Parcerisa, l’advocat Josep M. Trabal, el filòsof Miquel Carreras i el farmacèutic Joan Garriga.


Amb l’arribada, l’any 1923, de la Dictadura de Primo de Rivera, la gent de la Colla aconsegueixen que els propietaris del Diari de Sabadell, pròxims al catalanisme polític progressista, els permetin tenir un protagonisme combatiu en la redacció. Conscients, com ha comentat Miquel Bach, que calia “una resistència activa davant el perill que la dictadura suposava per a la cultura i la llengua del país”, van aprofitar la plataforma periodística del Diari per promoure les iniciatives culturals que engegaven, per articular una crítica sòlida (literària, musical, teatral, plàstica…) i per publicar els primers assajos d’obra pròpia per part, sobretot, de Trabal, Obiols i Oliver. Alhora, van encetar una línia humorística que donarà molt de joc i que ens permet recrear-nos amb una secció d’articles (“De cara a la paret”, amb cròniques dramàtiques d’un incendi… a l’infern!) signada per un tal “Senyor Banyeta” (Francesc Trabal) o poemes com “La brava cosa” (amb la confessió compungida d’una facècia: “Menat per la fretura de fer mal / -damnat instint que rarament s’imposa- / i pensant portâ a cap “la brava cosa” / una vegada vaig petar un fanal.”) d’un anomenat “Joan Pendonista” (Joan Oliver). Llegint les pàgines del Diari entre els anys 1923-1928, hi trobarem cròniques esportives entre els equips de futbol “C.D. Prosa i Vers contra Pintura Decorativa F.C.”, firmada per “Llum de Peu”; un reportatge sobre la Volta Ciclista a França totalment inventat; anuncis de casament entre fills de famílies enfrontades, polèmiques absurdes entre barbers ficticis quan van decidir tancar els dilluns o esqueles de personatges vius que no comptaven amb la simpatia de la Colla. 


Com dèiem, al costat d’aquests estirabots i d’aquesta pràctica d’un humor descordat, la Colla s’aplica en empreses de gran ambició cultural, com els Amics de la Poesia, els Amics del Teatre i, sobretot, les Edicions La Mirada. L’any 1924, i al Marquet de les Roques, es constitueix l’editorial. Joan Oliver ens ho explica: “Un cert capvespre, al voltant d’aquelles taules, ens vam reunir en Josep Carner, en Jaume Bofill i Mates, en Carles Riba, en Francesc Trabal, l’Armand Obiols i jo. Els mestres parlaven i els joves escoltàvem; i se’ns hi va fer de nit. Havíem dinat al castell: amb aquell àpat va quedar constituïda una empresa editorial modesta, però significativa: ‘La Mirada’”. Les edicions es van estrenar amb un llibre provocador de Francesc Trabal, L’any que ve (1925), un recull d’acudits il·lustrats de manera malgirbada, en què van participar tots els membres de la Colla. Però, tot seguit, hi van publicar el bo i millor de la literatura catalana i estrangera del moment.


L’any 1926 van continuar les accions provocatives amb la constitució del Casino dels Senyors (una manera com una altra d’ironitzar sobre el Círculo Sabadellés, lloc de trobada dels burgesos rics) i amb una sèrie d’iniciatives que van escandalitzar més d’un (al farmacèutic Joan Garriga li van demanar una conferència sobre les purgacions i el van bombardejar amb bombetes elèctriques, després d’apagar els llums de la sala).  Es tractava d’una casa decrèpita del carrer d’en Font, carregada d’andròmines i presidida pel lema “Estem voltats de pocavergonyes”, referint-se a tots aquells que els posaven entrebancs en la seva voluntat d’activisme cultural i modernitzador. En aquell local, s’hi podia trobar des d’un “museu de les coses robades” a una taca d’humitat emmarcada a la paret, passant per un Monument a la Cosa i una biblioteca amb llibres clavats amb llates a les parets. Tanmateix, també hi havia la seu de l’Associació de Música.


Al llarg del 2019, es voldria conmemorar el centenari de la Colla de Sabadell. S’ha creat una Comissió que vol “incentivar el teixit associatiu local perquè organitzi activitats relacionades amb la Colla –tant literàries, com plàstiques o musicals- o que tinguin a veure amb algun dels seus membres. I, d’altra banda, com a Comissió, també preparar alguns actes reivindicatius”. Seria bo que des de Castellar del Vallès, una vila tan lligada a la figura de Joan Oliver, no es desaprofités l’ocasió de participar i contribuir amb iniciatives pròpies als 100 Anys de la Colla de Sabadell.

Comparteix
M'agrada
Comentaris