En record de Josep Maria Recordà

La veritat és que no recordo quin és el moment de la meva vida en què vaig pensar que fora bo que procurés lligar damunt d’un paper en blanc un mot rere altre. Tot i que soc conscient que sempre ho he fet amb molta més voluntat que no pas encert, penso que només ha estat una manera de treure cap enfora allò que en diuen “dimonis interns”. Si bé és cert que no recordo quines van ser les principals motivacions que em van portar a escriure (i sobretot descriure), allò que sí que se’m fa present és l’espoleta que em va encendre la pólvora. Fou a la tornada d’una excursió a la Pica d’Estats en què la Teresa M. Datzira i el Pepet Coll van demanar-me una col·laboració pel butlletí de la SEAC a l’entorn d’allò que, per a mi, esdevenia una doble descoberta (la muntanya i l’escriptura). A hores d’ara no tinc present el text que vaig lliurar-los, a la vegada que una profunda vergonya m’impedeix buscar-lo. El que sí que em ve a la memòria, en canvi, és que en la foto de la portada d’un d’aquells butlletins mensuals de l’entitat excursionista, apareixia la foto de la Maria Cos i del Josep Ramon Recordà casant-se al cim d’una muntanya de Catalunya que no m’arrisco a assegurar quina és. Aquella fou la primera ocasió en què vaig sentir a parlar d’ell.

Una vegada apuntat això, no puc estar-me de fer una consideració que tinc per prou important. No sé si m’aventuro gaire en el pronòstic, però penso que sense la figura del Josep Ramon Recordà, el meu gust per escriure hauria estat força diferent o, fins i tot, potser s’hauria anat diluint amb el pas del temps. A finals dels anys setanta un dia em va trobar pel carrer i em va deixar anar que volia parlar amb mi. Ben aviat vaig adonar-me que rere aquell regidor d’un Ajuntament que encara no vaig poder votar, rere aquell treballador de cal Mero, rere aquella figura de savi despistat, s’hi amagava algú de qui jo podia aprendre (i molt!) No vaig deixar escapar l’oportunitat d’aprofundir-hi i deixar-me portar pel seu lideratge; la recompensa no es va fer esperar: ben aviat em va obrir les portes a un món desconegut per a mi. El Josep Ramon no feia soroll, treballava en silenci; admeto que aquesta manera de funcionar per a una persona com jo, que no sol callar ni sota de l’aigua, em venia de nou i algunes vegades, fins i tot, m’arribava a inquietar. No em va costar ni poc ni gens a acostumar-m’hi. Recordo, per exemple, que quan jo li presentava per publicar algun text macarrònic, d’aquells que no havia per on agafar-lo i que feia aigües per tot arreu, l’estricta correcció a què me’l sometia venia a ser tota una classe magistral que sempre més he agraït. Obertament, mai em va fer saber que ell era el mestre i jo l’alumne: no li va caldre, aquest rol, jo ja el tenia prou acceptat i del tot assumit.

El Josep Ramon ens ha deixat jove, molt jove, oimés si tenim en compte que ja ens havia anat deixant força temps enrere d’una manera cruel, inexorable i progressiva. El que esdevé una realitat però, és que ell va viure amb total plenitud i que la tasca que va portar a terme fou ingent, fonamental i necessària en aquest món superb amb peus de fang en què l’esforç, la vàlua i la discreció, a hores d’ara, gairebé no es tenen en compte. Afortunadament, llegats com el del Josep Ramon ens fan viure en l’esperança que aquesta dinàmica negativa un dia es revertirà. És per això que cal rememerar-los i reivindicar-los amb tota la seva plenitud.