Fa poc que he tingut coneixement, a través de la PAH, d’una situació dramàtica viscuda per una família castellarenca. Sé prou bé que no és l’única i que la llista és massa llarga per reduir-la a una sola concreció, però, en qualsevol cas, ha estat el detonant que ha fet explotar la meva indignació. Primer perquè és una mostra més dels problemes que molta gent pateix i segon perquè les respostes que es donen són insuficients, ineficients i, en molts casos, inexistents. Però abans d’explicar el cas concret deixeu-me que posi en context tota la problemàtica relacionada amb la qual cada vegada ens trobem amb més freqüència.
Totes les dades econòmiques situen l’estat espanyol com un dels pitjors països pel que fa a la qualitat de l’ocupació. Però aquesta constatació ve acompanyada per una segona dada que és tant o més dolenta que l’anterior: Els índexs d’ocupació han estat tradicionalment molt baixos. I per demostrar que la qualitat i la quantitat de l’ocupació han estat sempre molt dolentes a l’estat espanyol només cal observar les dades dels darrers 15 anys, per no anar més enllà. La crisi econòmica del 2007 va tenir el seu punt més crític l’any 2013. En aquell moment l’enquesta de població activa situava l’estat espanyol en 10 punts per sota de la mitjana de la UE. Una distància enorme! Però si en aquesta comparació s’exclogués del còmput Espanya, Grècia, Polònia i Romania, per exemple, les diferències entre Espanya i la UE encara serien molt més grans i escandaloses.
Les dades en relació amb Catalunya i la UE no són tan negatives, però inevitablement els preceptes d’unitat de mercat, la no consideració d’activitat econòmica específica i unes balances fiscals absolutament nefastes fan que Catalunya pateixi inexorablement una situació paral·lela a l’estat espanyol.
Però quan semblava que el 2013 començàvem a superar tímidament els estralls de la crisi ens apareix la Covid-19, que va colpejar els mateixos cors, encongits encara pels efectes persistents de la crisi anterior, i empobrint, encara més, una ciutadania desesperada i sense recursos.
És evident que aquestes llargues i profundes crisis han deixat bona part de la societat sense reserves per afrontar els obstacles amb què, sense demanar-ho, la vida ens obsequia insistentment: acomiadaments, despeses no previstes, malalties... La resiliència, doncs, d’una part de la població per superar nous embats ha quedat molt afeblida o, simplement, eliminada. De la percepció inicial que molts sectors de la societat estaven en risc d’exclusió social s’ha passat a l’evidència que moltes persones i famílies viuen en la pobresa extrema. I els indicadors que confirmen això són múltiples i diversos.
Qui, a la vista del viscut i patit, pot posar en dubte que la societat s’ha ressentit per les tensions viscudes, les renúncies efectuades, els sacrificis experimentats, els recursos disminuïts, els morts assumits, els acomiadaments continus, el desgast emocional patit...? Les relacions humanes, sobretot les de més proximitat, han sofert un desgast enorme que inevitablement passa factura en forma de ruptures, incomprensions, distanciaments i allunyaments dins mateix de les famílies o entre aquestes i el seu entorn.
És inevitable que, instal·lats en un sistema profundament capitalista (en molts aspectes salvatge), els problemes econòmics s’acabin convertint en problemes socials. Quan la fragilitat econòmica passa a ser, doncs, fragilitat social, impacta negativament en les esperances de felicitat a les quals la ciutadania té dret i necessitat de tenir. Atabalats per un present despietat i un futur sense esperança, moltes persones es rendeixen incondicionalment.
I és aquí on reprenc el primer paràgraf: una família amb tres fills, dos d’ells adolescents, pateix un desnonament. Viuen en un pis de 35 m2 amb un preu assequible però amb uns serveis completament deficitaris. Però la situació viscuda els fa impossible conviure junts i el matrimoni se separa. La mare es queda al pis amb els nens. El pare dorm al cotxe. L’ajuntament coneixia des de fa anys la situació de vulnerabilitat de la família però no els pot donar cap solució vàlida, ja que no disposa d’habitatge d’emergència ocupacional. La família continua pagant el lloguer del pis malgrat tenir una disponibilitat econòmica molt escassa.
Nosaltres, conscients de la inexistència d’oferta d’habitatges d’aquest tipus, fa uns mesos que vam presentar una moció en aquest sentit, però encara no s’ha rebut cap proposta per desencallar-la. Ara, encara que amb anys de retard, és urgent afrontar-ho.
Si ara no som capaços d’estar al costat de la gent aportant solucions ràpides i útils potser ens mereixem que la gent s’allunyi de l’ajuntament, de les institucions i dels polítics. Ara més que mai cal prioritzar les persones per damunt d’altres necessitats.
No ens podem permetre com a societat no atendre adequadament aquestes greus situacions. I si no es vol fer per una qüestió de dignitat humana, almenys fem-ho per un egoista interès social, tot evitant que aquests problemes siguin en el dia de demà encara més costosos de resoldre.
