La indústria que fa créixer el poble. Amb la consolidació de la indústria tèxtil, Castellar del Vallès deixa de ser un municipi amb activitat fabril dispersa per esdevenir un poble amb una identitat industrial definida. El que fins aleshores havia estat un conjunt de molins, fàbriques i tallers vinculats al riu Ripoll evoluciona cap a un sistema productiu més ampli, capaç de generar ocupació estable, activitat econòmica continuada i creixement demogràfic.
En aquest procés hi té un paper determinant la figura de Josep Tolrà Abellà, impulsor d’un dels projectes industrials més importants de la història de Castellar. A partir d’infraestructures existents com el Molí de Can Barba, situat a tocar del riu, la Tolrà va desenvolupar un model industrial que va créixer de manera progressiva fins a convertir-se en una gran empresa tèxtil. Aquest model no només produïa teixits, sinó que articulava un sistema complet de treball, formació d’oficis i ocupació per a moltes famílies del municipi.
Can Barba és un bon exemple d’aquesta evolució: d’antic molí fariner a fàbrica tèxtil, aprofitant l’energia hidràulica del Ripoll mitjançant rescloses, canals i sistemes de transmissió mecànica. La seva activitat va formar part del conjunt industrial que va permetre a la Tolrà créixer i consolidar-se, i va esdevenir un espai de treball per a diverses generacions de castellarencs.
Aquest model industrial no només va transformar l’economia local, sinó també el paisatge i la vida quotidiana de Castellar, i deixa un llegat que encara avui és present en molts edificis, espais i records col·lectius. La indústria va modelar el poble, va definir ritmes de vida i va generar una cultura del treball que ha marcat generacions senceres.
Aquest desenvolupament industrial va tenir un impacte directe en la població. La demanda de mà d’obra va provocar l’arribada de famílies procedents d’altres indrets, configurant un procés d’immigració que va marcar profundament la societat local. Castellar va créixer en habitants, en barris i en serveis, i la indústria es va convertir en un element central de la vida quotidiana.
L’any 1962, però, aquest model va patir una de les seves proves més dures. Els grans aiguats van causar destrosses molt importants a les fàbriques situades al llarg del riu Ripoll, com Can Barba o el Molí d’en Busquets, i també van provocar pèrdues de vides humanes, un fet tràgic que forma part de la memòria col·lectiva del municipi. Aquell episodi va marcar un abans i un després en la manera d’entendre la relació entre indústria i territori.
La resposta va ser decidida. A l’entrada del poble es va construir una fàbrica nova i moderna, coneguda popularment com la Fàbrica Nova de la Tolrà, dissenyada amb criteris industrials avançats i allunyada dels riscos del riu. Alhora, es van reconstruir també les fàbriques del Ripoll per recuperar l’activitat el més aviat possible. Castellar no renunciava a la seva indústria: la feia evolucionar.
En aquest context, també prenen rellevància altres iniciatives empresarials i comercials arrelades al municipi. Pascuet es va consolidar com un referent comercial, amb una botiga que atreia gent d’arreu del Vallès gràcies, entre altres coses, a la venda dels llençols de la Tolrà, reconeguts per la seva qualitat i blancor. Aquesta activitat comercial va permetre, amb el temps, la creació de la fàbrica de davantals i draps de cuina l’any 1960, ampliant encara més el teixit productiu local.
D’altra banda, Satina representa un cas singular dins la història industrial de Castellar. És l’única empresa tèxtil del municipi que continua en funcionament avui, després d’haver sabut adaptar-se als profunds canvis del sector al Vallès Occidental, que durant dècades va ser el principal nucli productor tèxtil de tota la península Ibèrica. La seva continuïtat és testimoni de la capacitat d’adaptació del teixit empresarial local.
Tot aquest procés va convertir Castellar del Vallès en molt més que un poble amb fàbriques. El va convertir en un municipi amb una identitat industrial pròpia, capaç de generar activitat econòmica, ocupació estable i cohesió social al llarg de dècades. La indústria no només va donar feina: va estructurar el territori, va fer créixer el poble i va marcar una manera d’entendre el progrés basada en l’esforç, la constància i l’arrelament.
Però el temps no s’atura. Els canvis econòmics, tecnològics i socials acabarien posant a prova aquest model industrial, obligant Castellar a reinventar-se una vegada més.
En el proper capítol veurem com el municipi afronta aquesta nova etapa i com el teixit industrial evoluciona cap a un altre model, marcat per la planificació, els polígons industrials i la transformació del sistema productiu.
Continuarà...
