ELS CAMPS I LES MASIES ALS PRIMERS PASSOS INDUSTRIALS
Aquest recorregut per la història de Castellar del Vallès no el faig des d’una mirada acadèmica ni política, sinó des de l’experiència de qui ha passat gairebé tota la seva vida professional vinculat al món de l’empresa. Prop de cinquanta anys treballant, creant activitat econòmica, assumint riscos i aprenent que el progrés –tant en una empresa com en un municipi– no és fruit de la improvisació, sinó de la constància, la planificació i la capacitat d’adaptació als canvis.
Potser per això, quan miro l’evolució de Castellar, ho faig amb ulls de gestor. Entenent que cada etapa històrica ha estat condicionada pels recursos disponibles, per les decisions preses en el seu moment i, sobretot, per la voluntat de la seva gent de tirar endavant. El Castellar que coneixem avui no s’ha construït d’un dia per l’altre: és el resultat de segles de feina, d’iniciativa privada i d’un fort arrelament al territori.
Quan vaig néixer aquí, l’any 1957, Castellar tenia poc més de 4.000 habitants. Ens coneixíem gairebé tots. Avui superem els 25.000 veïns i veïnes, i bona part de la població ha crescut en un municipi molt diferent del que van conèixer els seus avis. Per entendre aquest canvi profund –social, econòmic i demogràfic–cal mirar enrere i entendre com s’ha anat transformant la nostra economia al llarg del temps.
DEL TRASLLAT DE CASTELLAR VELL A UN NOU MODEL DE POBLE
Els orígens del Castellar actual es remunten a l’inici del segle XI, quan la població va abandonar progressivament l’emplaçament de Castellar Vell per establir-se a l’altra banda del riu Ripoll. No va ser una decisió casual. El nou emplaçament oferia terres més fèrtils, una extensió de terreny molt superior i una font d’aigua constant que permetia assegurar la subsistència i obrir la porta al creixement.
Les excavacions arqueològiques realitzades en les darreres dècades han confirmat que aquell indret ja havia acollit assentaments humans anteriors. El territori tenia potencial, i els primers habitants del Castellar medieval van saber veure-hi una oportunitat.
LES MASIES: UNITATS PRODUCTIVES AUTOSUFICIENTS
Durant segles, Castellar va ser un municipi eminentment agrícola. El terme municipal es va estructurar a partir de masies disperses, cadascuna envoltada de terres de conreu. Aquestes masies no eren només habitatges: eren veritables unitats productives, pensades per garantir l’autosuficiència.
S’hi conreaven cereals, però també arbres fruiters de fruita dolça i, especialment, fruita seca, molt més adaptada a les condicions del territori. Les oliveres hi tenien un paper central, tant per la seva resistència com pel valor estratègic de l’oli dins l’alimentació i l’economia familiar. A tot això s’hi afegia la ramaderia, l’aviram i la pesca al riu, que completaven la dieta bàsica de la població.
Cada masia disposava també de la seva pròpia horta, que proveïa verdures i llegums que encara avui formen part essencial de la dieta mediterrània. Era un model diversificat, equilibrat i molt ben adaptat al medi, on tot tenia una funció i res es deixava a l’atzar.
TANCAR EL CICLE PRODUCTIU: EL CAS DE L’OLI
Un dels aspectes més interessants d’aquest model agrícola és la capacitat de tancar el cicle productiu dins el mateix municipi. L’exemple més clar el trobem al trull de Can Bogunyà, que encara avui es conserva.
En aquest trull s’elaborava l’oli a partir de les olives recollides a les masies de l’entorn. El procés es feia amb dues pedres còniques que trituraven l’oliva i amb filtres d’espart on es premsava la pasta per obtenir l’oli. Era una producció artesanal, però eficient, que permetia garantir un producte essencial tant per a l’autoconsum com per a l’intercanvi.
Aquest sistema demostra que, molt abans que parléssim d’economia circular o sostenibilitat, Castellar ja aplicava criteris d’aprofitament integral dels recursos reduint dependències externes i assegurant l’estabilitat econòmica de les famílies.
DEL MÓN AGRÍCOLA AL PRELUDI DE LA INDUSTRIALITZACIÓ
Amb el pas del temps, aquest equilibri agrícola es va veure alterat per diferents factors. Les crisis del sector agrari, especialment les plagues que van afectar la vinya –com la fil·loxera–, van provocar l’abandonament de moltes terres, com les de la muntanya del Puig de la Creu.
Paral·lelament, noves activitats començaven a guanyar pes i a requerir cada vegada més mà d’obra.
Aquest procés no va ser una ruptura, sinó una transformació. Castellar passava d’una economia basada exclusivament en la terra a un nou model productiu que obria la porta a la indústria, al creixement demogràfic i a una nova manera d’entendre el treball.
Aquest canvi no hauria estat possible sense la base prèvia construïda durant segles: una cultura del treball arrelada, una manera d’organitzar-se eficient i una capacitat d’adaptació que permetria al municipi afrontar els nous reptes amb solidesa. És en aquest context que l’aigua del riu Ripoll començarà a jugar un paper determinant, no només com a recurs natural, sinó com a font d’energia i d’oportunitats econòmiques.
(Continuarà)
