Jo vaig conèixer el Josep Maria pels volts del 1986, quan amb un bon amic meu, en Sebastià Soley, ens vam apuntar al centre excursionista, abans l’anomenada SEAC. Des de les primeres excursions, ja vam veure que era un personatge diferent, molt entregat a la seva passió, la muntanya. En aquells meravellosos anys vam recórrer mig Catalunya i Aragó, fent excursions petites i no tan petites, com per exemple la Matagalls-Montserrat, la Berga-Santpedor, cims com el Monte Perdido, l’Aneto, el Puigmal, curses de bojos com la de 100 km des d’Auron a Niça, a França, amb un altre entranyable company, Domingo Catalán.
Van ser temps de descobrir altres disciplines, com l’escalada, l’espeleologia; ho coneixia tot i tothom en aquest món el coneixia a ell.
Era una persona de qui et podies fiar quan anaves a la muntanya, especialment sobre quins camins havies de seguir, quines dreceres calia agafar, quins dies eren millor per pujar o quanta estona havies de quedar-te a descansar al cim, donava aquella confiança que a vegades els novells necessitàvem, i ho feia fàcil, que a vegades no ho era, donava aquella seguretat i veies que te’n sorties. Mai en tenia prou, acabàvem de pujar un cim i després en fèiem un altre del costat, nosaltres cap allà i apa, un altre tres mil, després una mica més, fins que deia “prou, ara cap a baix”, i baixàvem i arribàvem sans i estalvis, rebentats però contents.
També cal destacar que sempre portava el nom de Catalunya arreu on anava, ell era d’aquí, d’aquesta terra; dins de l’educació i la tolerància, anava escampant les virtuts de la nostra geografia, dels nostres costums, tenia molts amics, d’aquí i de fora.
En definitiva, un petit record per una gran persona que malgrat que la feina i el dia a dia ens va anar separant, sempre recordaré aquells bons anys en què anàvem plegats.
