Fa poc he sentit aquesta exclamació de boca de qui prejutjava uns fets recents protagonitzats per la Guàrdia Civil i m’ha fet rebobinar. Intentar una via unilateral sense miraments sí va ser un greu atac a l’estat de dret en què vivíem, encara que no fos l’ideal. Per això considero que qui utilitza aquesta expressió no sap el que diu. Només cal observar amb imparcialitat l’actual realitat social a Catalunya per comprendre els catastròfics resultats d’aquell atac perpetrat pels nostres propis dirigents. D’aleshores ençà han generat i mantenen un tens clima de violència silenciosa que ocupa els nostres espais públics, que no deixa de ser l’agressió visual i emocional permanent d’una part a la resta dels conciutadans. Pel que sembla, amb la típica visceralitat independentista ja han previst apujar el nivell de tensió quan se sàpiga la sentència als encausats per aquells fets, que mai serà al gust de tothom. En fi: de demòcrates, l’aparença; de manipuladors del concepte, tant com feien els darrers dirigents del PP davant lal’esclat nacionalista; de violents, senyor president, no en parlem, perquè encara no ha estat física. És pitjor la psíquica, no és cert? Com es pot anomenar sinó el fet de sentir la inacabable i profunda amargor del rebuig injust d’una part de la societat que es creu poc menys que posseïdora de les “essències patriòtiques”? Em pregunto quants anys de tortura latent haurem de suportar encara d’aquests insatisfets? Deu ser el preu de la seva frustació davant l’estat de dret i de l’Europa del s. XXI. Qui ataca què o a qui? Tot té límits.
