Ja en els seus inicis la sardana va rebre elogi especialment dels poetes. Victor Geli, en un estudi presentat a la Universitat de Girona el 30 de maig del 2018 titulat La sardana, creadora d’identitat nacional a través de la poesia, en el primer annex, dedicat a Anselm Clavé, transcriu: “Las ninas del Ter. Rigodons pastorils catalans á coros, dedicats a Jaume Moragas, com una dèbil mostra de la amistat que li professa (1854)”. A l’inici del IV rigodon es llegeix, en català de l’època:
“A les ninetas mes candorosas,
festius cenyím,
ricas guirlandas de murtra, rosas
Y gessamíns.
Devall lo espés ramatje
que ombreja la devesa,
uním ab jentilesa
las mans en un sol llás;
Y al só de las tenoras
que alegran esta plana,
alterne ab la sardana,
lo alegre contrapás”.
Al segon apartat, “Lo pom de flors. Pastorel·la catalana corejada (1861)” menciona la sardana (amb forma cerdana) en tres dels versos. L’últim diu:
“Sonan las grallas airosa cerdana;
grat regositj entusiasma al jovent;
la dels ulls negras, pastora galana,
es de aquest ball lo mes rich ornament.
Lo bell pastor, sa parella en la dansa;
sobre el pit mostra fragant pom de flors,
prenda de fé, fermetat y esperansa,
símbol de amor que entrellassa dos cors.
Las flors acaricia
lo ventijol
y alegra la planicia
lo rossinyol”.
