En l’àmbit polític, i en general en tots els ordres de la vida, sempre he procurat expressar-me atenent més a la consciencia que a l’obediència. Més a l’honestedat que a l’interès. Més a la sinceritat que a la conveniència. I així ho faré ara també en el conflicte sorgit entre l’ANC i ERC arran de la manifestació de l’onze de setembre. Per bé o per mal sempre he intentat expressar-me amb la major claredat, concreció i concisió possible assumint sempre la meva responsabilitat en allò que dic o faig.
Soc militant de l’ANC i d’ERC (fins i tot d’Òmnium) des de fa molts anys. I mai he tingut la sensació que estar en els dos llocs alhora em generava cap mena de conflicte o contradicció. Al contrari, sempre han estat, i ho continuen sent, espais coincidents o, en tot cas, complementaris. Valors com la independència, la justícia social, la llibertat, la inclusió i el pacifisme son elements compartits per les dues entitats. Potser amb un accent més social en ERC i més nacional en l’ANC. Però, com dic, perfectament compatibles.
L’1 d’octubre ha estat, no cal dir-ho, la nostra més gran victòria popular sobre les anquilosades estructures d’un Estat que, malgrat aparentar fortalesa nacional, se sent dèbil en la seva identitat diversa. I tot allò que no vol oferir, entendre o acceptar ho menysprea. És massa dèbil per evitar que passin coses (1-O per exemple) però és fort per actuar un cop han passat exercint una repressió desmesurada i irracional. Sense comprendre que, aquesta manera d’actuar, reafirma als convençuts, genera simpaties en els dubtosos i crítiques (cap a l’Estat) dels contraris. La resta, els que aplaudeixen aquest procedir, són simplement uns feixistes amb els quals no és possible cap entesa. Sortosament no són gaires encara que, això sí, molt sorollosos.
Almenys a Catalunya.
Però l’independentisme també ha de fer la corresponent autocrítica. És suficientment fort com per fer trontollar tot un estat però no ho és prou per fer-lo caure. Almenys de moment. En aquest anàlisi imprescindible de la situació, ERC ha pensat que cal tornar-ho a intentar però no abans de fer el moviment més ampli en la seva base social. És a dir, aconseguint que moltes persones no genuïnament independentistes s’hi incorporin fent polítiques socials adequades. L’ANC, per altra banda, creu que aquest sector ja té prou força per actuar amb una DUI de manera força immediata. Aquest és el desacord que ha generat el conflicte: no es discuteix sobre el què sinó sobre el com i el quan. Desgraciadament els independentistes hem de saber que el moviment no triomfarà per ser just o per tenir-hi tot el dret. Si fos així ja faria molts anys que seríem independents. La causa vencerà quan les majories siguin incontestables. Entenc, doncs, el posicionament d’ERC i el comparteixo a condició que no sigui un plantejament indefinit. Però, al mateix temps, celebro que l’ANC faci grans manifestacions (i la d’aquest any ho ha estat) que generin pressió al govern i que l’obliguin a actuar el més acceleradament possible en l’objectiu de plantejar un segon embat.
Uns han de saber que la impaciència és un molt mal aliat i els altres que la parsimònia és un mal company de viatge. Però uns i altres han de convenir que, en un moment determinat, el moviment només tindrà èxit si tots unim les forces per aconseguir un objectiu comú llargament desitjat i fortament necessari.
I jo estic fermament convençut que els camins acabaran convergint i que plantejarem un segon embat amb tot el que haurem après del primer. És indubtable que, encara que no ho sembli, cada cop estem més a prop del nostre somni. El 13 de desembre del 2009 vàrem ser molts menys que el 9 de novembre del 2014. I aquests encara varen ser molts menys que l’1-O del 2017. La propera contesa encara serà més participada que la de l’1-O i, per això mateix, pot ser definitiva. Només ens cal tenir confiança en nosaltres mateixos.
