Aquest 8 de març del 2020, Les Carnera, col·lectiu feminista de Castellar del Vallès, recolzem la vaga feminista convocada i ens adherim al següent manifest:
Les dones feministes dels Països Catalans ens organitzem un cop més el 8 de març i sortim al carrer per lluitar contra el sistema patriarcal, capitalista i colonial, un sistema que ens vol esclaves, sotmeses i submises.
Un sistema que ens explota, ens precaritza, ens menysprea i ens maltracta, ens desnona o ens aboca a viure en condicions indignes, ens imposa les cures pel fet de ser dones.
Ens contamina i ens intoxica, no només a nosaltres, sinó també al nostre territori. Un sistema que ens vol imposar una sexualitat exclusivament reproductiva i que ens vol prohibir avortar de manera lliure, gratuïta i segura. Un sistema que ens diu qui hem de ser, què hem de ser i com hem de ser. Ens incapacita, ens aliena i ens fa oblidar les nostres referents en un intent de destruir la història de les dones que ens van precedir, de desfer la necessitat de seguir lluitant. Un sistema que no ens deixa decidir, que ens diu qui és i qui no és legal, que ens empresona, exilia i reprimeix. Ens mata, ens agredeix, ens viola.
Però som aquí un cop més. I hi serem dia rere dia, any rere any, incansables, unides, combatives, per fer de la lluita i l’organització una eina que ens permeti construir una alternativa. És per això que necessitem més que mai traduir la mobilització i l’auge de la lluita feminista en una força real capaç de canviar-ho tot fins que a totes ens valgui la pena viure.
Per tot això, no defallirem ni ens aturarem en la lluita fins que totes les dones no siguem lliures i puguem decidir sobre el propi cos, gaudir de la nostra sexualitat i decidir si volem o com volem ser mares. No volem que els nostres cossos representin l’honor familiar. Volem abolir el gènere i l’heteronorma i evitar ser educades en rols binaris opressors. Volem tancar els CIEs, derogar la llei d’estrangeria i esborrar les fronteres d’aquesta Europa criminal que acusa les persones de ser il·legals. Per ser dones lliures haurem de viure en una terra lliure i per això defensem el dret de l’autodeterminació de tots els pobles.
Volem derogar la reforma laboral, tenir uns sous i unes pensions dignes i reduir les jornades de treball; volem un sistema que ens permeti repartir les cures sense imposicions ni dobles jornades; volem uns serveis públics de qualitat i gratuïts arreu del territori. Volem expropiar els habitatges buits perquè siguin un dret bàsic per a totes, en lloc d’una mercaderia: tenir un habitatge digne no és un luxe.
Deixar d’explotar els recursos naturals com si aquests fossin infinits ha de ser una prioritat. Necessitem una sobirania energètica i alimentària que acabi amb la destrucció del territori, per no regalar-los ni un pam de terra ni una gota d’aigua més. Defensarem la terra, per defensar-nos també a nosaltres. Tot això pel que lluitem és incompatible dins del marc del sistema capitalista. Perquè cal capgirar d’arrel els interessos d’aquest.
Al centre, la vida, i no l’acumulació d’uns pocs a costa del patiment i explotació de tantes altres.
Sabem del cert que no som les úniques que lluitem per canviar-ho tot. I que és per això que el sistema ens reprimeix, pretenen alliçonar-nos, fer-nos defallir. Però contra aquesta repressió seguirem lluitant. Demanem l’amnistia per a totes les encausades, empresonades i exiliades. Deroguem la llei mordassa i aturem la repressió contra tots els moviments socials i polítics. Les d’aquí i les d’arreu, sense excepció, les volem a casa: ensorrem els murs de les presons.
I davant l’auge i la resposta del feixisme i totes les forces reaccionàries: les feministes no farem ni un pas enrere. Si ens volen callades i obedients, ens trobaran de cara, unides i combatives! I si les institucions religioses ens volen controlades i sotmeses, si volen decidir sobre els nostres cossos i la nostra sexualitat, llavors respondrem sent més lliures que mai. Ni la ultradreta als carrers i institucions, ni l’Església vivint a costa nostra i imposant els seus mandats.
Estem cansades de sobreviure en lloc de viure. Si l’explotació i la violència han servit d’alguna cosa ha estat per refermar-nos, amb més convenciment que mai, que no podem quedar-nos immòbils. Estem determinades a construir una vida plena, sense imposicions ni renúncies: construirem un nou món i ho farem organitzades i col·lectivament. Ho farem des de les assemblees feministes, però també des del sindicalisme combatiu, organitzades amb les veïnes a les xarxes per l’habitatge, organitzant grups d’autodefensa feminista per respondre juntes a cada agressió.
En xarxa arreu dels PPCC i a cada racó del món, lluitarem: amb les dones de les muntanyes kurdes, amb les que omplen els carrers de Líbia, amb aquelles que s’alcen a Xile, perquè totes les vides valguin la pena. Ens volem vives! Revolucionem la plaça, la feina, la casa i el llit! Fins que valgui la pena viure!
