El setmanari municipal, L’Actual, és, sens dubte, una eina útil per a molts veïns i veïnes. Informa d’activitats, dona a conèixer iniciatives i fa seguiment de la vida del poble. I això és positiu. Negar-ho seria injust.
I ho dic, precisament, des d’aquest mateix espai, on també es construeix, en bona part, el relat que arriba a la ciutadania. Un espai que, a més, permet als diferents grups municipals expressar les seves opinions de manera regular.
Però també és cert –i aquesta és una opinió personal, com a regidor de l’oposició– que sovint aquesta informació no és tan equilibrada com hauria de ser.
No parlo d’un cas concret, ni d’una notícia determinada. Parlo d’una sensació personal que es repeteix amb el temps.
Els plens municipals en són un bon exemple, perquè és on som tots, on es veuen les diferents posicions i on es construeix el debat polític del poble. I, tot i això, sovint tinc la sensació que la manera com s’expliquen aquestes sessions acaba reflectint sobretot la visió de l’equip de govern.
I aquesta manera d’explicar les coses és la que, al meu entendre, es repeteix en altres àmbits de la informació municipal.
El problema no és que s’informi de l’acció de govern. El problema és com s’explica aquesta acció.
És lògic que l’equip de govern generi més notícies. Són els qui governen, els qui prenen decisions i els qui impulsen projectes. Però una cosa és això, i una altra és el pes, el to i el protagonisme que acaba tenint aquesta acció en el conjunt de la informació que rep la ciutadania.
També vull ser clar en una cosa. Els grups de l’oposició no generem el mateix volum de notícies que l’equip de govern, i això és normal. No governem, no gestionem el dia a dia i, per tant, la nostra capacitat d’impuls és diferent.
Però el que qüestiono no és això. El que qüestiono és el tractament.
Perquè la sensació que sovint es desprèn és que tot allò que envolta l’acció de govern es presenta en clau positiva, amb un to que tendeix a destacar-ne els encerts, els projectes i els resultats, i molt menys els dubtes, els matisos o les discrepàncies que també formen part de la realitat política.
I aquesta és, precisament, la meva preocupació.
Perquè la realitat del nostre ajuntament no és una sola veu. És un espai amb diferents mirades, propostes i posicionaments.
Quan aquesta pluralitat no es reflecteix de manera clara en un mitjà públic, el risc és evident: que la informació acabi esdevenint, encara que no sigui la voluntat explícita, un relat parcial.
I això, en un mitjà públic, no és un detall menor.
Perquè informar no és només explicar el que es fa. També és explicar qui ho qüestiona, qui proposa alternatives i qui representa altres mirades.
Perquè si només s’explica una part, no estem informant millor… estem explicant només allò que convé.
