Després d’un hivern excepcionalment plujós, la natura i el camp català recuperen l’esperança.
Aquest any, quan ha arribat Sant Josep, el paisatge del país ja havia canviat.
El 19 de març passat Castellar del Vallès va tornar a celebrar la festa de Sant Josep, la diada que tradicionalment marca el final de l’hivern i l’inici de la primavera. Una celebració que amb els anys s’ha convertit en una de les cites més estimades del calendari local, vinculada al mercat, al producte de proximitat i, sobretot, a la relació profunda que aquest municipi sempre ha tingut amb la terra.
Enguany la celebració tenia un rerefons especial. Veníem de deixar enrere un hivern excepcional, el més plujós de les últimes dècades a Catalunya. Durant mesos havíem tornat a veure imatges que feia temps que semblaven gairebé oblidades: el Pirineu carregat de neu, els rius tornant a baixar amb vida i els embassaments recuperant nivells que semblaven impossibles després d’anys de sequera greu.
La recuperació ha estat tan notable que diversos embassaments han arribat pràcticament a la plena capacitat. Un cas especialment significatiu és el del pantà dels Guiamets, al Priorat, que aquest hivern s’ha tornat a omplir completament. Des que es va construir als anys setanta, això només havia passat dues vegades abans: aquesta és la tercera vegada que arriba al màxim.
Aquest canvi de paisatge coincideix gairebé simbòlicament amb la festa de Sant Josep. Històricament, aquesta diada marcava l’inici del cicle agrícola de primavera. Era el moment en què els pagesos miraven el cel, valoraven com havia anat l’hivern i començaven a preparar la temporada.
A Castellar del Vallès aquesta relació amb la terra forma part de la nostra història. Abans de convertir-se en el municipi industrial i residencial que coneixem avui, Castellar havia estat durant segles un poble agrícola. Les planes del Ripoll i les feixes que envolten les masies del terme hi conreaven cereals, vinya, olivera i horta. També hi havia ametllers, garrofers i petites explotacions ramaderes que completaven l’economia rural.
Encara avui aquesta tradició agrícola continua present en alguns projectes que connecten el passat amb el futur. Castellar és conegut arreu per la qualitat de la mongeta del ganxet, que es cultiva a masies com Can Casamada, un producte que forma part del patrimoni gastronòmic del Vallès.
En els últims anys també ha començat a prendre força un altre projecte agrícola que mira cap al futur: la plantació de milers d’oliveres arbequines a la finca de Torre Turull. Un projecte que recupera el cultiu de l’olivera al municipi i que va acompanyat
de la restauració de la masia i dels seus jardins, un conjunt patrimonial de gran valor dins el terme de Castellar.
Aquesta primavera el camp català afronta la nova temporada amb una perspectiva molt diferent de la dels últims anys, després d’un llarg període marcat per la sequera.
Per a la pagesia, acostumada a conviure amb la incertesa, aquests senyals són especialment importants.
La celebració de Sant Josep sempre havia estat, d’alguna manera, una festa d’esperança. Una pausa al calendari que permetia mirar endavant i confiar que la terra tornaria a donar fruits.
Potser aquest és el missatge que ens ha deixat aquest Sant Josep: quan la terra torna a estar preparada, els pobles també ho poden estar.
