El diumenge dia 16 d’agost del 1925 a la tarda, a la sala d’actes, és a dir, a la sala de ball de l’Ateneu, la colla Jovenívola Castellarenca participava probablement en el primer concurs sardanista organitzat al municipi. Descriu Joan Blanquer que “tant la sala com el jardí de l’entitat estaven plens a vessar d’un públic d’allò més expectant”.
El concurs era de sardanes revesses, és a dir, composicions de sardanes especials en les quals resulta complicat esbrinar el tiratge de compassos de curts i de llargs.
“Emili Bernadet [...] era el ‘tècnic’, el que comptava i repartia les sardanes amb més seguretat. No fallava mai. [...] Però m’havia demanat la meva col·laboració. [...] Vaig complir la meva missió amb una atenció extremada, i en el moment que Bernadet, amb una mirada, em consulta la tirada [...] em va fer amb el cap un signe de coincidència [...] i moments després, amb autoritat, ‘dos dosos i un tres’. Però ens havíem equivocat tots dos, perquè la cobla seguia tocant. [...] La sardana, doncs, continuava i continuava, no s’acabava mai. Desconcertats i avergonyits, no sabíem què fer. [...] Ens van concedir el quart accèssit: vint pessetes. Que en aquells anys, Déu n’hi doret!”
Cal assenyalar que no resoldre el tiratge d’una sardana revessa no ha de comportar cap avergonyiment: en molts concursos la majoria de colles no ho resolen.
