Estem llegint i sentit aquests dies, arran de l’anunci de la prohibició de l’accés dels menors de setze anys a les xarxes socials, una idea que sona empàtica, progressista i fins i tot protectora, però que amaga una confusió profunda: que prohibir o limitar l’accés no serveix de res perquè el problema és estructural, perquè els adults també fallen, perquè els adolescents trobaran igualment la manera d’entrar-hi, o perquè, en alguns casos, les xarxes són l’únic refugi davant d’un entorn hostil. És un discurs que diu moltes veritats parcials per arribar, tanmateix, a una conclusió equivocada.
Que el problema siga estructural no invalida la necessitat de protecció. Al contrari. Precisament perquè el model de negoci de les plataformes, el disseny algorítmic i la deixadesa reguladora són profunds i persistents, algú ha d’assumir la responsabilitat de posar límits mentre això no canvia. Dir que una mesura no resol tot el problema no la converteix en inútil. Si ho acceptàrem així, hauríem d’eliminar qualsevol límit d’edat en qualsevol àmbit de la vida, perquè sempre hi haurà adults irresponsables i sempre hi haurà maneres de saltar-se la norma.
Sovint es diu: per què és pitjor un adolescent que un adult amb un telèfon a la mà? La resposta no és moral, és madurativa. No estan en el mateix moment vital, ni cognitiu, ni emocional. El fet que molts adults facen un ús acrític, compulsiu o tòxic de les xarxes no és un argument per exposar-hi abans els menors, sinó un avís del contrari. Si a nosaltres ja ens costa gestionar aquests entorns, què ens fa pensar que qui encara està construint la seua identitat ho farà millor?
Hi ha, a més, una idea especialment delicada: la de les xarxes com a refugi. És cert que hi ha adolescents que troben a internet una escletxa d’aire davant de famílies asfixiants, entorns violents o contextos ideològicament hostils. Negar-ho seria ingenu. Però confondre refugi amb comunitat és un error greu. Que un espai alleuge momentàniament no vol dir que siga adequat per créixer. Que permeta escapar no vol dir que permeta construir-se. Justificar una exposició constant a un entorn dissenyat per captar l’atenció perquè, en alguns casos, pot oferir consol, és substituir un dany per un altre.
Les xarxes no són espais neutres de contrast crític. No són places públiques innocents. Són entorns sense cos, sense presència, sense fricció humana real. En elles, la relació és editable, defugible, fragmentada. El conflicte no s’afronta; es bloqueja. La incomoditat no s’elabora; s’evita. I el cervell adolescent aprén el que practica. Si practica relacions sense cos, està aprenent una idea de comunitat que no és comunitat, sinó una simulació confortable d’aquesta.
També se’ns diu que posar límits és inútil perquè sempre hi haurà xarxes privades virtuals (XPV), trampes i camins alternatius. Però aquest argument, aplicat a qualsevol altra esfera, ens semblaria absurd. Que algú puga saltar-se una norma no invalida la norma. No posem límits perquè creguem que seran infal·libles, si no perquè expressen una responsabilitat col·lectiva i redueixen el dany. Dir que “igualment ho faran” no és una raó per a no protegir; és una raó per a no mirar cap a una altra banda.
Al final, molts d’aquests discursos acaben desplaçant la responsabilitat sempre cap a un altre lloc: les plataformes, els jutges, la policia, els polítics, els adults, els mitjans. Tot això és cert, i tot això és part del problema. Però no respon la pregunta central: quin entorn considerem acceptable per a un menor mentre tot això no canvia? Quina exposició estem disposats a normalitzar sabent el que sabem?
No tot el que després es pot tractar hauria d’haver estat permès abans. Aquesta és una idea incòmoda, sobretot en un temps que confon límit amb censura i protecció amb autoritarisme. Però és una idea fonamental. Perquè protegir no és tancar portes al camp, sinó assumir que hi ha edats en què el camp encara no és un lloc segur per caminar sols.
El debat sobre les xarxes i els menors no va, en el fons, de prohibicions ni de llibertats abstractes. Va de responsabilitat adulta. I aquesta responsabilitat comença molt abans que siga necessari curar.
