Als quaranta-tres anys, Miquel Martí i Pol marxa de La Blava, la fàbrica tèxtil de Roda de Ter, amb el cor encongit. La malaltia que pateix, una esclerosi múltiple, l’ha obligat a plegar definitivament. Quan va entrar a la fàbrica –feia d’escrivent– només en tenia catorze.
Entremig hi ha una lluita personal per transcendir les limitacions socials i culturals: aprèn a escriure en català i a pensar-se divergent al discurs oficial. La seva obra pren un compromís fraternal fruit de les seves conviccions polítiques i socials.
Escriu a Els Pobles (1966) uns versos en el poema Els paletes que expliquen aquest compromís:
“Sou alts i forts i teniu les mans dures / aparentment mancades de tendresa / però a les festes us poseu vestits de llana / i acompanyeu les noies al cinema”.
Els versos de Miquel Martí i Pol vesteixen amb un guant de seda les mans plenes de durícies dels obrers: s’adreça al soldat ras de la vida, i és per això que esdevindrà un poeta tan popular i estimat.
Lluny de la poesia acadèmica i del misticisme que ha caracteritzat els poetes del país –Carles Riba, Espriu, Verdaguer, Maragall– Martí i Pol acosta els seus versos al realisme històric. Aquesta serà la contribució més valuosa de la seva obra, que esdevindrà prolífica i variada: traduccions del francès –llengua que aprèn de manera autodidacta– d’Apollinaire i de Barthes, per fer esment d’alguns autors importants, dietaris, autobiografia i un recull de narracions (Contes de la Vila de R.).
La poesia de Miquel Martí i Pol evoluciona d’una fase inicial de dubte religiós, que evoluciona del mythos al logos, lentament a mesura que el poeta de Roda de Ter deixa enrere la realitat claustrofòbica de la postguerra i s’endinsa en el cultiu de les tendències poètiques i artístiques del segle XX. En tot moment trobarem una voluntat militant per fer el seu llenguatge directe i assequible; no renega en cap moment dels seus orígens humils.
La malaltia serà un element omnipresent en els seus poemaris, des del seu diagnòstic fins a l’acceptació serena del seu fat, els versos del poeta esdevenen sovint un joc de llums i ombres.
Els primers versos del poemari Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1974) ens permeten entendre la pugna interior del poeta: “L’ombra que faig si cloc els punys és un / amagatall, hi enfonyo tot el cos. / Lluny, l’espiral de la pluja i els vents / desferma cants i laments l’atzar / i el temps-ocell esfilagarsa, cec, / bocins del gran parrac”.
De la serenor neix l’esperança i d’aquesta flama feble però consistent en surt l’escalf dels poemes d’Estimada Marta (1977-78), el poemari més famós i més popular del poeta, també el poemari més venut de les lletres catalanes, cent mil exemplars, que el consagrarà definitivament.
Escriu al poema [IX] uns mots que són el resum perfecte de la seva ànima inexpugnable: “Les clares rutes del teu cos i el vent / a les terrasses altes de la nit. / Llegeix-me els ulls. / M’aprenc i em desaprenc sense dir res”.
