Últimament ens explota l’esperit amb l’afany de descobrir o conèixer les cales i platges verges que els voluntariosos instagramers ens ofereixen amb tot el seu orgull i aparentment amb tota classe de detalls, la qual cosa en principi seria d’agrair.
La llàstima, però, és l’habitual enquadrament esbiaixat que ens ofereixen del tema, esquivant i evitant una visió i descripció completa del panorama. I és que el panorama real pot incloure quantitats ingents de figurants, les deixalles que els complementen, una banda sonora saturada de reggaeton i mil i un artefactes de fons que han estat dissenyats per navegar o gaudir de la mar –elements que conformen, si més no, una pol·lució visual i sonora xocant.
Una cosa, però, és ben certa, i és que normalment per arribar a aquests llocs cal aparcar el nostre vehicle motoritzat a una distància notable i fer a peu un camí sovint tortuós, pedregós i no exempt de pujades i baixades pròpies del Dragon Khan. Els vehicles queden doncs allunyats de la vista, no participen en l’erosió del terreny, i no emeten cap tipus de contaminació acústica ni atmosfèrica a l’entorn immediat de la postal en qüestió. Aprovat.
En arribar, però, a qualsevol d’aquestes cales o platges verges que precisament hem escollit tot atrets pel repertori de les excel·lències llistades pels instagramers, ens adonem que tota la corrua de gent amb qui hem anat compartint el trajecte té com a destí el mateix que nosaltres i que per poder fer nostres les fotos que ens van empènyer a venir, hem de demanar tanda i disposar-nos a formar part d’una cua regida per les arbitràries normes d’aquell allunyat oest.
Durant l’espera ja anem consolidant la idea i la certesa que la foto per a la posteritat abraçarà inevitablement tots els attrezzos possibles, amb tot de comparses fent posturetes repartits de forma arbitrària, i amb una barrera d’embarcacions que impedeix molt eficaçment la visió de l’horitzó. Una mena de pintura del Bosch situada als nostres dies.
Un truc. Si voleu intentar ser dels primers, oblideu-vos de les postes de sol, feu-ho al revés, aneu a dormir d’hora i aneu a esperar-ne la seva sortida, la del sol. Com a molt, hi trobareu la figura d’algun pescador, que ben segur encara pot afavorir la foto.
Buscant la definició de cala o platja verge, llegeixo: “És aquella que conserva intactes els seus valors naturals i on no hi ha hagut cap intervenció humana que hagi pogut alterar el medi”. És evident que el concepte de virginitat ja no es pot aplicar a aquells raconets que milers de persones creuen haver descobert i que converteixen en virals amb el seu pregó.
També és evident que tots tenim el mateix dret a gaudir i compartir els bells llocs de la natura, sempre que, està clar, ho fem amb respecte a la natura i a nosaltres mateixos.
A les illes Balears ja són moltes les platges a les quals només es pot accedir a peu, per mar o en bus llançadora. Mentre siguem tots tan tafaners no hi ha més remei que la paciència si no volem conformar-nos amb la contemplació de les precioses col·leccions d’Instagram.
