En veure els nous panells que acaben de ser col·locats a la parada dels autobusos de Sabadell, he quedat de pasta de moniato. Espero que els que han tingut la pensada, no hagin pres de referència el títol d’aquella pel·lícula dels germans Coen i que té una mica de tot No Country for Old Men (‘No és un país per a vells’); afortunadament, pel que sembla, en aquest país els “old men” encara hi tenen cabuda, però en canvi, segons aquesta innovació, tot apunta que no deu estat prou pensat per a aquells que, com jo mateix, els primers finestrals d’accés al món són els vidres d’unes ulleres. Acostumat com estava fins ara a llegir els rètols lluminosos de lletres generoses, extraordinàriament diàfans, de fàcil lectura i que es veien de lluny tant o més que els mateixos autobusos, ara hauré de fer-me repicar: els acaben de substituir per una pantalla molt més llampant, de colors vius i que projecta una versió força més original, però “microsubtitulada”. Vull creure que hom ha plantificat aquest panell multicolor en període de proves i que, ben aviat, s’adonarà que la informació més important no és l’anunci que acompanya la diminuta taula horària, sinó que el veritable motiu pel qual va ser dissenyada és ben bé tot un altre. Amb aquest text no vull treure mèrit al nou disseny, entenc que la modernitat, moltes vegades, porta implícita un preu que cal pagar, però penso que no ha de ser a costa de la bona predisposició d’una tercera persona amb molt més bona vista, ni de perdre el bus bo i procurant desxifrar uns caràcters que fan pampallugues ni, simplement, limitar-se a posar-se a la cua i esperar que, el vehicle arribi quan bonament pugui. Com que a la ciutadania, moltes vegades, se’ns acusa més d’apuntar problemes més que no pas aportar solucions, penso que és bo que jo n’indiqui una de molt econòmica. Com que la despesa ja està feta i el panell lluminós es pot llegir per les dues cares, penso que es podrien anar alternant els horaris de sortida dels autobusos amb la publicitat: ara apareix el llistat i deu segons més tard s’hi pot llegir l’anunci: tants a tants. La tipografia ompliria, forçosament, tot l’espai i, com a resultat, els passatgers i la seva paciència (i impaciència) hi sortiria guanyant.
També és cert que la lectura d’aquesta informació la majoria de vegades aporta ben poca cosa més que la tranquil·litat de l’usuari. En molt comptades ocasions, jo he vist marxar algú de la parada després de clavar una ullada al panell de sortides. En general, conèixer aquesta informació et dona poc joc: ni estar al corrent de l’horari avança l’arribada dels busos ni es rep cap prebenda extra per l’espera. A tot estirar, entre les diverses alternatives se’ns presenten pel fet d’estar al corrent dels horaris, destaquen la de poder apuntar el cul al banc de la parada amb més tranquil·litat i començar a matar el temps d’espera tot escodrinyant el telèfon mòbil o bé d’anar mirant, insistentment, el rellotge per tal que, després d’aplicar una senzilla resta, poder exclamar “uf! ai! Sí que triga, què deu haver passat?...”
No vull acabar el text sense apuntar una anècdota que, com a mínim, penso que és prou curiosa. Un dissabte al matí vaig sortir de casa per anar a buscar la Vallesana per desplaçar-me a Castellar. La veritat és que no havia parat compte que els caps de setmana, aquest servei es regia per uns horaris diferents de l’habitual. Tan bon punt vaig alçar el cap i llegir les indicacions de la pantalla informativa em vaig adonar que la cosa anava per llarg. En el mateix cas que el meu, es trobaven dues noies que, pel que es desprenia del seu aspecte, la nit se’ls havia fet força llarga; al seu costat també hi havia un noi a qui li passava just al contrari: feia cara de son i anava vestit com per començar el torn de feina. Com que a mi se’m feia tard, els vaig fer saber que m’arribava fins a casa a buscar el cotxe i que els passava a recollir en cinc minuts. Quan vaig arribar, només m’espera el noi palplantat i amb la motxilla a la mà disposat a fer servir aquell inesperat servei de taxi. Recordo que el viatge fins a Castellar fou força divertit, distret i amable. Amb un castellà après a cuitacorrents, l’home em va fer avinent que era del Senegal, que sempre arriba molt aviat a la parada de la Vallesana perquè un amic l’acostava fins allí i sempre a la mateixa hora. Em va explicar que treballava a una empresa del Pla de la Bruguera i que les noies havien desaparegut sigil·losament, sense moure gens de fressa. Si posteriorment he explicat el fet a algun conegut, no s’ha entretingut ni poc ni gens a apuntar el bon cor de la persona que va donar feina al senegalès, ni de la meva actitud relativament altruista de posar el meu cotxe a disposició d’aquells usuaris tan matiners. Els meus interlocutors, simplement, m’han fet adonar que allò que justifiquen i entenen de tota aquesta peculiar facècia, és la discreta desaparició de les dues noies...
