Ismes ignorats

És molt fàcil trobar informació sobre els nombrosos moviments pictòrics haguts arreu del món amb el pas del temps, amb les corresponents històries dels seus iniciadors i dels seus seguidors actius. 
Disposem d’una abundant edició de llibres d’art que ens il·lustren sobre el tema amb claredat, detallant les biografies, tècniques i ideologies d’aquells que van discutir i trencar uns motlles que fins llavors semblaven intocables tot vorejant allò sagrat. I per a aquells a qui els pesi massa tenir un llibre entre les mans, només cal que naveguin per internet proveïts d’una bona armilla salvavides. Allà ho trobaran tot. O no. 
Des d’aquells meravellosos traços de les pintures rupestres fins a l’expressió  conceptual s’han anat solapant i empenyent entre ells tot un seguit d’ismes. Algunes d’aquestes formes d’expressió pictòrica es mantenen fermes i altres s’han anat diluint, com passa amb totes les tendències de qualsevol índole. 

Hi ha, però, tot un seguit d’estils interessants i de tendències referents a la pintura, que han quedat relegats a l’oblit o que ni tan sols van arribar a les masses. No pas perquè no fossin trencadors ni originals, sinó perquè en el seu moment els seus autors no van tenir al seu abast la possibilitat de difondre’ls o, simplement, no varen preocupar-se de fer-ho. Quasi intoxicats pel verí creatiu, es movien poc més enllà de cercles íntims o d’amistats afins a la seva afició.

M’agradaria des d’aquí fer un personal i modest homenatge a uns pintors que, a finals dels anys setanta, em sorprenien i em feien sentir sana enveja per com s’expressaven amb els seus pinzells. La seva obra ha passat gairebé  a l’anonimat i d’una manera injustament intranscendent. En aquells anys, vaig fer-me soci de les Agrupacions Professionals Narcís Giralt, de Sabadell, concretament del departament d’art, i vaig ser-ne un membre actiu. Jo llavors començava amb això de la pintura i em va resultar altament gratificant haver tingut l’oportunitat de conèixer i alternar amb aquells que llavors ja eren mestres admirats. Recordo especialment l’Alfons Gubern i l’Adolf Salanguera. Em sap greu ometre els noms d’altres del mateix nivell que també freqüentaven el local social, però en aquests moments la memòria vol jugar amb mi, me’ls amaga, m’obliga a jugar al gat i la rateta i perdo la partida. Refaig mentalment les imatges de les seves obres una i altra vegada però se’m continuen resistint els noms. 

En les seves xerrades i demostracions aquests artistes destacats acaparaven la plena atenció de la resta de socis del departament. En el cas dels socis, sí que  recordo uns quants més dels seus noms: Esteve Prat, Rosa Ten, Joan Vilà, Tino Izquierdo, Gloria Segalà, Pérez Zafra, Josep Bordas, Pere Picó, Guigon, Albert  Carnicé, Jaume Mercadé, Pérez Castel,  Joan Batalla, Dr. Macià, Pere Vicent, Albert Sitges, Valentines, Joan Blasco, Miquel Alòs, Xavier Sanagustin, l’avi Farré, Rosell, Joan Planell...

Alguns d’aquests varen seguir els seus corresponents i diversos camins professionals en paral·lel a la seva afició a la pintura i, altres vam optar per l’aventura d’aquest bell ofici a escala professional i de forma exclusiva.

Tornant, però, als ismes, tots els artistes mencionats tenien la seva pròpia dicció, però n’hi havia de vertaders creadors d’estil i forma expressiva. Tatxisme, així ens referíem a la manera de pintar de l’avi Farré. En Farré realitzava les seves aquarel·les conduint el pinzell amb petits traçats que suggerien la lletra x, eren com petites tatxades de color sobre blanc que anaven conformant l’obra. Res a veure amb el conegut puntillisme, basat en la juxtaposició de puntets o petites pinzellades de color, que provoca la mescla òptica dels colors dipositats. Personalíssim i espectacular en Farré.

Un altre cas si més no curiós i possiblement únic, era el d’en Pérez Castel. En realitat els seus recursos expressius eren propers a l’impressionisme, però la seva forma d’omplir la tela era quasi màgica. Plantat davant del cavallet, abordant normalment paisatges a l’aire lliure, sense dibuix ni línies de referència prèvies atacava el llenç per l’extrem superior esquerre, anava pintant com aquell que escriu, d’esquerra a dreta i baixava línia a línia fins a arribar a l’extrem dret de baix de tot. Signava el quadre sense cap retoc previ i, cap a esmorzar! No vam trobar mai un isme per descriure aquesta originalitat.

Quan participàvem en concursos de pintura ràpida, hi havia un pintor no gaire assidu de qui no sabíem el nom però que ell mateix s’identificava com el paleta, i així ens hi referíem quan aquest sortia a la conversa per qualsevol motiu. No ens atrevíem a denominar el seu estil com a paletisme, perquè realment sonaria despectiu, però el cas és que es presentava a concursar amb un carretó de paleta ple de materials i feia uns quadres enormes barrejant pintures i ciment, aplicant-los amb els estris propis de la construcció –en l’argot artístic serien substàncies de càrrega–. Obra de pes, dit sense cap ironia. 

I sense poder-hi atribuir cap isme, m’agradaria, però, incloure una raresa pictòrica que vam fer entre uns vint i trenta pintors, segons em dicta la memòria, raresa consistent en pintar un trosset d’un mateix quadre, cadascun amb el seu estil i la seva pròpia paleta, reproduint un paisatge escollit per en Pere Vicent, director del departament en aquelles dates. El resultat no podia ser més curiós amb l’agermanament de tants diferents traços i gammes de colors formant un sol tema. El quadre va quedar en propietat patrimonial de les Agrupacions Professionals Narcís Giralt, entitat que va acabar  la seva activitat l’any 2014.

On deuen descansar totes aquestes obres tan innovadores i plenes de creativitat? Els camins que llavors es van obrir, ara estan semiocults sota l’herba, però hi són i, tots, tots, conflueixen al camp de la imaginació.