Entre els anys 1976 i 1985 RTVE va emetre 39 capítols d’una sèrie de caràcter cultural titulada Paisaje con figuras.
Amb guions de l’escriptor i poeta Antonio Gala, recorrien interessants paisatges per tota la Península partint de la figura d’un il·lustre i destacat personatge històricament relacionat amb aquell entorn, tot incloent-hi interessants notes sobre l’arquitectura amb què havia conviscut el personatge seleccionat.
Confluïen meravellosament encaixades les imatges d’unes estudiades localitzacions paisatgístiques amb unes acurades biografies i la informació sobre l’arquitectura compartida. Setmanalment, cada paisatge amb la corresponent figura i, òbviament, més d’un notable pintor hi va tenir l’oportuna cabuda.
Així com actualment els urban sketchers sovint es valen de la inclusió de figures en les vistes escollides pels seus dibuixos, per tal de ser fidels als ambients urbans que representen, pel que fa als pintors, específicament els pintors “paisatgistes puristes”, les figures són precisament un element sobrer o pertorbador que distreu de l’interès cromàtic que ens brinda el regne vegetal, quan aquest es combina amb el cromatisme dels elements terra, atmosfera i aigua.
Tradicionalment, els pintors paisatgistes han buscat llocs on la presència humana fos nul·la, encara que no sempre ha estat fàcil plantar el cavallet en plena solitud davant del paisatge escollit, i sense tenir a vista cap corredor, cap excursionista, cap ciclista, algun motorista, un automòbil, un practicant de quad, un agricultor, etc. Naturalment, la majoria d’ells en ple dret d’ús i de pas, però que per l’objectiu del pintor són purs elements interferents.
En el racó més insospitat sempre apareixerà algun curiós-avorrit que, sens dubte, amb bona intenció, voldrà donar conversa i fer adonar a l’artista que s’ha “descuidat” un matoll o bé que les boires que està pintant no són com les que hi ha al cel.
Amb la pandèmia, l’allau de gent que tothora s’escampa arreu per camins, boscos, muntanyes i rius, tot buscant una compensació a les limitacions d’acció que té a la ciutat o al poble per la situació que tots patim, fa literalment impossible poder trobar cap indret lliure de belluguets humans. Ja et pots llevar ben d’hora ben d’hora o esgotar la llum del dia, que no t’alliberaràsdels urbanites que exerciten un èxode temporal de les seves llars.
Està clar que molts ja eren coneixedors i còmplices de la natura del seu entorn, però també queda clar que per a molts d’altres ha representat el descobriment d’una nova forma d’esbarjo més sana, divertida, instructiva, propera i, econòmica que la que havia estat habitual per a ells en temps de pre-Covid-19.
El que està més clar de tot però, és que a uns quants d’ells els aniria bé també complementar-ho amb l’aprenentatge del respecte a aquesta natura que ens abraça, tan poderosa i al mateix temps tan feble –consideracions pictòriques paisatgisticopuristes al marge–, per tal que aquesta ens pugui continuar acollint en plenitud de facultats.
Els paisatges amb figures han tornat, estan de moda i no precisament de forma virtual. Potser doncs un títol més adient per una sèrie actual seria Paisaje con multitud.
