Sobre la prohibició de La Santa Espina, cal remarcar que ni Barcelona, ni per exemple, Reus o Picamoixons són tot Catalunya. Volem dir que sí, es va prohibir, però segons llocs i circumstàncies i... fins i tot ballades senceres.
El franquisme va ser més subtil. La va acceptar com a danza regional, folkloritzant-la i adjuntant-la a la FET i les JONS. Durant molts anys, per exemple, eren seves les ballades del diumenge al matí a la pèrgola, davant la cascada del parc de la Ciutadella de Barcelona. També es van autoritzar els centres parroquials o religiosos i, ja entrats els anys cinquanta, les noves i antigues agrupacions sardanistes.
El mal ja estava fet, tot i que cal reconèixer que va ser un temps de bons esdeveniments sardanistes, un nombre elevat d’activitats i de balladors i una gran quantitat de composicions i autors, però, és clar, descafeïnat de catalanitat. En aquella època es va iniciar el costum que abans que s’acabés l’última sardana algú de la rotllana, evidentment en veu baixa, digués “Visca Catalunya”, i que el grup respongués “Visca”, un “Visca” en veu alta que avui encara perdura al final de les ballades.
