Avui que l’ateisme és l’opció per defecte de la nostra societat en matèria religiosa, em ve al cap la conversa de fa dos estius amb un bon amic, home seriós i profund, científic de l’Institut Pasteur de París, que sempre s’ha confessat ateu. En un dels nostres encontres de vacances, havent sopat, sota un cel estrellat, parlàvem del com i del perquè de l’Univers. I davant el fet d’admetre o no l’existència d’un Creador, em deia: no puc dir res, m’és un misteri.
I ho he recordat perquè he llegit el llibret Emmalaltir amb Déu com a bastó del monjo Ramon Ribera-Mariné, amb qui vaig coincidir uns dies a Montserrat l’estiu de 1968. Teníem tots dos dinou anys. Pel setembre ell entraria al noviciat benedictí, i jo tornaria a la feina i als estudis. Gràcies als breus dies que vam conviure es va encetar una conversa que va produir durant uns quants anys una trentena de cartes juvenils que ara he rellegit, intentant endevinar què devia dir en les que jo li enviava.
El 17 de setembre del 2020 el monjo Ramon, amb setanta anys i Parkinson, va caure vint-i-cinc metres avall entre les roques, mentre desbrossava el camí que des del monestir s’enfila fins a les ermites, una ruta gairebé d’escalada. Un politraumatisme que el deixava entre la vida i la mort. Un helicòpter el va aconseguir rescatar i traslladar-lo al Parc Taulí de Sabadell, on va passar uns quants mesos, fins que en va sortir en cadira de rodes.
En aquest llibre reflexiona sobre la mort –en diàleg amb Simone de Beauvoir, Martin Buber o Paul Ricoeur–, perquè s’hi veu a prop. I encara més sobre aquesta etapa de la vida, ara que, malalt i dependent en un alt grau, viu a la infermeria del monestir. I ho fa bé perquè, com a monjo benedictí té un bon currículum d’estudis i és autor d’uns quants llibres, i d’apreciades guies de muntanya, ja que ha estat un gran caminador.
“La meva fe és agnòstica, apofàtica i anicònica –i que se’m perdonin per un moment aquestes paraules extravagants– és a dir que aquest bastó que em sustenta i que crec tenir fort a la mà no sé en realitat què és [...], no el puc descriure ni m’és possible de representar ni d’imaginar, tot i tenir per certa la seva existència” (pàg. 105), diu per referir-se a la seva fe en Déu.
Vol dir que creu en Déu tot i ser incapaç de comprendre’l, no poder-ne dir gran cosa i no sostenir-se en cap imatge física o mental. Em sembla el desenllaç lògic de la fe d’un home que diu que ha buscat Déu des de ben jove. Les cartes que en tinc ho avalen. I trobo que és una actitud ben valenta dir que hi confia des del no saber, i des de la invalidesa. Perquè, tot i conscient de la dificultat d’entendre- ho, el misteri de l’Univers té una oferta de sentit per a tot ésser humà. I l’accepta.
