Una vegada més i, vull creure que no és per distreure l’atenció sobre coses d’aquelles que realment tenen importància, gran part de la premsa –esportiva i no esportiva– està centrada en la incorporació de l’exjugador blaugrana, Xavi, com a nou entrenador del primer equip del Futbol Club Barcelona. En aquest cas concret els titulars que podem llegir van molt més enllà que una controvertida “taula de diàleg”; fins es veuen amb cor de fer servir el terme “negociació”... i no siguem il·lusos: “les negociacions quan van acompanyades pel dringar dels calerons sempre solen ser ben ateses”.
Avui, escoltar aquesta notícia m’ha portat a la memòria una “negociació” indirectament esportiva que vaig viure fa molts anys. Un diumenge al matí m’adreçava a Sant Joan de Vilatorrada (abans Sant Joan de Torruella) amb la Vespa per tal de presenciar el partit setmanal de Lliga de la UE Castellar. Uns cinc-cents metres després de superar el túnel de Bogunyà, a l’altura de Castellvell i el Vilar, vaig creuar-me amb una comitiva de motos de la Guàrdia Civil que de ben segur estava a punt de distribuir-se per començar el seu servei dominical. Un dels agents, amb el braç esquerre, em va fer un senyal perquè m’aturés al voral. El meu pare, Siscu, a qui portava de paquet, em va dir: “tira, tira que no t’ho diuen a tu”. Evidentment, no li vaig fer cas a ell i sí, en canvi, al guàrdia civil i la vaig encertar de ple. En poc menys d’un minut estàvem rodejats per una pila de funcionaris vestits de verd que, de mica en mica, van anar fent-se fonedissos i abandonant el seu company per tal que esbandís, en solitari, la seva feina. L’home s’adreçà a mi amb un lacònic i inquisidor “Buenos días, usted no lleva puestas las luces de cruce”. Com podeu suposar-vos, jo vaig intentar defensar-se amb un argument que, encara a dia d’avui mantinc: “¿Cómo que no? Acabo de cruzar el túnel. Forzosamente las tenía que llevar puestas para poder ver por donde circulaba. Al ver la luz del día, he encendido las de posición que usted mismo puede observar son las que todavía llevo puestas”. El guàrdia, condescendent, va fer veure que es mirava el “fanal” de la moto i va espetar-me ràpidament: “ya sé que este tipo de vehículos lleva incorporada esta tercera luz”, pero según la normativa del “si tira que si arronsa”, “que si són verdes, que si són madures”, “que si tomba que si gira” debo sancionarlo con dos mil quinientas pesetas”... He d’admetre que jo temia la reacció del meu pare que, fins aleshores, encara no havia dit fava. Quan tot d’una va agafar la paraula amb aquell castellà tan peculiar amb què s’expressava, ja vaig començar a tremolar. Jo era del tot conscient que, arribats a aquest punt, arrencava la veritable “negociació” de què he parlat abans: “¿dos mil quinientas pesetas? ¡Por amor de Dios: no hay derecho! Le explico. Mi hijo está de permiso de la mili i no hemos cometido ningún crimen. Vamos a San Juan de Turruella al fútbol. Ya sabe que cuando se está en la mili se va muy flojo de armilla... ¿no podría hacernos un ‘arreglillo’, un descuento?” Per uns moments vaig poder obsevar com per sota el bigoti al guàrdia se li escapava el riure. Tal com és de suposar, els anys d’Acadèmia els omple de tota mena de recursos de persuasió. Així, doncs, sense deixar de redactar la “minuta” ni alçar el bolígraf del bloc, l’home va respondre amb un lacònic i incontrovertible: “¿Usted se piensa que esto es un supermercado, o qué?”. A partir d’aquell moment, només caic a recordar que amb la meva acceptació de culpa signada als dits i, tot aturant el trànsit per tal de facilitar la nostra incorporació a l’actual C-55 (en aquelles dates C-1411) direcció Manresa, l’home es va acomiadar de nosaltres amb un “Que tengan un buen día, señores”...
Penso que la millor conjura per pair allò que acabàvem de viure fou una nova i recurrent sentència del meu pare just abans d’entrar al camp de futbol: “Saps què et dic? Anem a esmorzar de debò. Ja no ve d’aquí. Fem-nos la idea que, avui, ens hem fet portar en taxi”.
Per cert heu de saber que, posats a trepitjar allò que tots sabeu i que no em cal esmentar, vam perdre el partit per tres a un.
