Si abans de ser regidora, m’haguéssiu preguntat per licitacions, us hauria sabut dir el més bàsic. Tres anys després és un dels temes als quals he dedicat més hores. He llegit plecs, he fet preguntes, he consultat advocats, he buscat xerrades i formacions, i he intentat entendre millor un àmbit que, sens dubte, és clau per al funcionament de qualsevol administració pública. Evidentment em queda moltíssim per aprendre.
Però hi ha un discurs que no paro de sentir per part de l’equip de govern del qual començo a estar molt cansada. Davant de qualsevol pregunta, queixa o demanda de la ciutadania respecte a obres que no acaben mai, serveis que no funcionen o determinades millores que mai arriben, la resposta és sempre la mateixa: “la contractació pública és molt complicada”. I sí, ho és. Té terminis, garanties, procediments i molta burocràcia. Però això no pot servir per tapar-ho tot ni per no assumir cap tipus de responsabilitats.
Des d’Esquerra Castellar fa temps que insistim en com es fan les licitacions al nostre municipi. Creiem que falta voluntat política per incorporar clàusules socials, criteris ambientals i més elements de qualitat. La manera de licitar del govern socialista dona massa pes a l’oferta econòmica i massa poc a altres aspectes igualment importants: la qualitat del servei, les condicions laborals, la capacitat real d’execució, la planificació, el seguiment i el compliment de terminis.
Ho vam veure amb la licitació de les escoles bressol municipals del 2025. Era una licitació conjunta per a les dues bressol, Colobrers i El Coral, redactada per l’Ajuntament. Des d’Esquerra vam intentar aturar-la i vam demanar que incorporés aspectes socials, com valorar millor les ofertes que proposessin millores en les condicions laborals del personal educatiu. Se’ns va dir que això era il·legal. Però cada vegada hi ha més criteri jurídic que apunta en la direcció contrària. La jurisprudència recent, inclosa una sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea d’aquest mateix any, ens avala en el fons de la demanda: no era il·legal valorar millores laborals; calia voler-ho fer bé i vincular-ho correctament al servei.
I aquella mateixa licitació s’ha utilitzat després com a excusa per allargar una necessitat bàsica: que les bressol municipals tinguin una climatització adequada. Parlem d’equipaments que acullen infants de 0 a 3 anys, especialment vulnerables davant les altes temperatures. Segons les explicacions rebudes, el govern va intentar resoldre-ho amb contractes menors separats per a cada escola. Però si la licitació de les bressol es va fer conjunta perquè així ho va decidir i redactar el mateix Ajuntament, com pot ser que ara això serveixi d’excusa per justificar el retard? No és culpa de la llei: és manca de previsió política. Si el servei es va licitar conjuntament, també calia planificar conjuntament les necessitats bàsiques dels dos centres.
Amb les obres de l’Institut Escola Sant Esteve passa una cosa semblant. Cada cop que docents, equip directiu o famílies alcen la veu per denunciar unes obres interminables, mal executades o amb afectacions al dia a dia del centre, la resposta política és que “han tingut mala sort”.
La mala sort pot explicar un imprevist puntual. Però no pot convertir-se en una categoria de gestió pública.
No dic que la licitació sigui irregular. No és aquest, el debat. El que diem és que, en una obra especialment sensible –un institut escola en funcionament, amb alumnat, famílies, docents i una necessitat evident d’espai–, no n’hi ha prou a licitar de manera formalment correcta. Cal preguntar-nos si els criteris escollits són els més adequats per garantir terminis, solvència real, capacitat d’execució i fiabilitat de l’empresa adjudicatària.
En el cas del Sant Esteve, el plec atorga 80 punts a l’oferta econòmica i 12 punts més a criteris automàtics de garantia, postvenda i manteniment. La part tècnica que permet valorar amb més profunditat la planificació real de l’obra només pesa 8 punts. És legítim preguntar-nos si aquest equilibri és l’adequat en una obra d’aquesta complexitat. El preu és important, evidentment. Però l’eficiència no és només pagar menys: també és evitar retards, tensions, modificacions, afectacions al centre i sobrecostos indirectes per a tota la comunitat educativa.
Les empreses tenen responsabilitats, evidentment. Però l’Ajuntament també en té: preparar bé els plecs, ponderar correctament els criteris d’adjudicació, exigir solvència real, controlar l’execució i aplicar les penalitats previstes. Quan una obra s’encalla i la resposta acaba sent que “és culpa de l’empresa” o que “heu tingut mala sort”, el govern municipal ha d’explicar quins mecanismes de seguiment s’han activat, quines advertències s’han fet, quins requeriments s’han enviat, quines penalitats s’han valorat i el més important, què es farà diferent perquè no torni a passar.
No només cal adjudicar. Cal adjudicar bé. No només cal començar obres. Cal garantir que acabin. No només cal culpar l’empresa. Cal assumir responsabilitat política.
Ha arribat l’hora que la contractació pública deixi de ser l’excusa i comenci a ser una eina real de bona gestió: per garantir serveis públics de qualitat, condicions laborals dignes, obres ben planificades i equipaments que responguin a les necessitats de la gent.
No ens conformarem quan ens diguin que “la contractació pública és així”.
