11   681 Els diplomatics_1440x961
Els diplomàtics Joan Mundet
18/11/2022 Opinió
Motius d'emprenyament
Víctor Valls

A la meva vida he viscut un bon grapat de situacions, més o menys, “especials” per les quals jo haguera pogut declarar l’estat de guerra a algú. Potser el fet que a Catalunya (amb permís dels islandesos que es vanten del mateix) es constituís el primer Parlament del món m’ha ajudat a entendre que, com a ciutadà d’aquest país, no calia caure en el matusser parany de la provocació i defugir de l’enfrontament directe. Quan us expliqui els motius dels meus emprenyaments, potser entendreu més bé el que us estic apuntant, tot i que no rebaixareu els meus plantejaments pacifistes. Val a dir que, una bona temporada, em va anar desapareixent el National Geographic de la bústia de casa: vaig perdonar el pispa malgrat que estic convençut que sabia allò que feia. Tampoc puc obviar que talment com si es tractés d’un acte de bruixeria sibil·lina que l’amo de l’empresa on treballava, sempre estava al corrent de tot allò que s’esdevenia al taller, perquè un llagoter li servia les noves amb safata: admeto que prou pena tenia aquell tros d’imbècil de trobar gaudi en una baixesa moral com aquesta i és per això que tampoc li ho vaig tenir en compte. Recordo també que una tarda xardorosa de setembre un il·luminat va tenir-nos dues hores donant voltes al voltant d’un pati a pas lleuger i amb un Cetme a les mans: per a mi, aquell fou un sergent primera amb cor d’àngel que va estalviar-nos un parell de classes de fitnes i quatre partides de cartes a la timba del “Hogar del Marinero”. I encara molt més greu que tot això: força sovint recordo un arbitratge a Castellar vergonyós, parcial i voluntàriament pervers que ens va fer davallar de categoria una temporada: sempre vaig agrair al bon samarità de xiulet fàcil que ens rebaixés una mica la nostra vanitat esportiva... Fet i fet, em pregunto quina culpa té la família del lladre que il·lustra la seva ignorància, malgrat que sigui pagant un altre la subscripció d’una revista que gairebé ningú llegeix? 


O la gent pròxima al llepó malànima que es guanya el sou tot regalant les orelles al manaire de torn? O els veïns d’aquell “galons xusquero” que oposita a la plaça del general bum-bum, tot i que mai no passa del primer examen? O els fills, nebots i nets del beneitó i jutge esportiu d’aquells del “tres córners penal”? 


Realment, penseu que cal repartir estopa a gratcient per venjar un greuge que, en el millor dels casos és estrictament, personal? Quan per castigar un sol culpable som capaços de trinxar la vida i el futur de milions d’innocents és que encara continuem greument malalts de la mandarina... En síntesi, la guerra és poca cosa més que això: l’exaltació d’uns greuges personals en què es vol fer participar tothom. Diuen també que la guerra és el fracàs de la política. No ho sé, la veritat és que no ho sé... però no acabo d’entendre que hi hagi tanta gent i i tan ben pagada que es vegi impotent tant a l’hora de temperar els esvalotats com a l’hora de desinflamar les absurdes i orquestrades ires dels pobres d’esperit que no saben on van. Que el seu lideratge de mediadors fracassi d’una manera tan estrepitosament ridícula, ens fa adonar que malaguanyats són els doblers esmerçats en tanta diplomàcia eixorca...


És ben bé allò que cantava la Trinca “(...) i l’endemà la societat contenta / n’enviarà avions a cents / amb xupa-xups de menta”.
 

Comparteix
M'agrada
Comentaris