Aquesta setmana l’Ajuntament de Martorell –governat per Junts amb el suport del PSC– ha aprovat una modificació de l’ordenança municipal que prohibeix omplir garrafes o ampolles a les fonts públiques. Aquesta pràctica es podrà sancionar amb multes d’entre 100 i 750 euros. L’objectiu declarat és “dificultar la vida als ocupes”, però les conseqüències de la mesura van molt més enllà del relat oficial i la justificació simplista.
Com algú amb uns mínims valors pot justificar tancar l’aixeta a algú que necessita un bé bàsic per viure? L’aigua és un dret humà, no un privilegi. Espanta i preocupa que una administració local, en ple segle XXI, decideixi penalitzar-ne l’accés.
Fa 50 anys, moltes cases encara no tenien aigua corrent. Moltes famílies omplíem galledes per rentar-nos o per netejar, i garrafes per beure i per cuinar. L’aigua venia d’on podia venir: de la font del carrer. Quan podria semblar que això ja no passava i que, com a societat, avançàvem cap a garantir uns mínims vitals per a tothom, la notícia de Martorell s’encarrega de recordar-nos que la precarietat és més a prop del que voldríem.
Hi ha persones que omplen garrafes a la font. Els he vist alguns matins i em faig a la idea de la necessitat que els porta a fer-ho. També conec persones que temporalment han perdut la feina i amb això, la capacitat de pagar els subministraments: llum, gas i aigua a casa seva. I que no tenien més remei que baixar a buscar aigua a la font.
Per posar la cirereta, si el banc executa la hipoteca, la llei pot considerar l’afectat com a ocupa del seu propi pis. L’ordenança aprovada a Martorell per Junts i socialistes és un retrocés social que colpeja qui menys té. I, el que és més greu, trenca amb un principi universal reconegut per les Nacions Unides: el dret humà a l’aigua.
Mai se m’acudiria tancar-li l’aixeta a ningú, sigui qui sigui, ni que sigui ocupa.
Quan la política s’allunya de la humanitat i opta per castigar en lloc d’ajudar, els polítics de govern no governen: asfixien. I quan una mesura així es justifica, el risc no és només la norma, sinó que algú acabi acceptant el relat que la fa possible. I envia un missatge perillós: que la pobresa és sancionable.
