El seu paper no era el de protagonista, sense adonar-se, a poc a poc, amb més sotracs que no pas alegries, havia passat a ser la secundària de l’obra, la secundària de la seva pròpia existència. Ja no vivia el somni de les princeses, ara era el malson del borinot. Havia canviat de fesomia, la percepció ja no era la d’una papallona de colors indescriptibles, ara era aquell fastigós escarabat, que com Samsa, s’arrossegava per terra sense que ningú la veiés. S’havia convertit en el fantasma de la tragèdia. La seva ànima estava tancada, juntament amb la del seu captor, com en el quadre de Dorian Gray. El seu cos navegava entre les aigües, s’ofegava amb Ofèlia. El seu esperit estava atrapat per les parques en un tràgic Destí. Ja no dansaven al seu voltant les Tres Gràcies. Havia estat expulsada del jardí de l’Edèn. Ja no s’admirava en el mirall trencat de la Venus, perquè l’únic que podia veure eren fragments d’un rostre incognoscible, ple de cops. Les mirades, de vegades, eren lascives i, de vegades, de fàstic, se sentia escrutada com la Susanna davant dels vells. No sabia com expressar el dolor que patia, i la lluita interna per evitar l’esguard dels fills la transformava en una maga de l’ocultació. Ara, era impensable que pogués gaudir d’un dia assolellat passejant per la vora del mar, perquè el seu “sol” cremava, assecava la pell i arribava fins als ossos, igual que, abans, els havia passat a milers de dones que ja no podien trepitjar la sorra. Volia dormir, descansar, i havia arribat a pensar a prendre estramoni, una flor blanca, i acabar el dia després. En altres ocasions s’havia plantejat no ofegar el seu crit, i obrir, de bat a bat, les finestres i el seu cor, perquè tothom s’assabentés de la ignomínia que patia. Un pensament que l’ofegava, com un collaret d’espines, i que no la deixava respirar.
"Em desperto cada dia amb el neguit d’haver-me convertit en la boleta d’una ruleta maleïda. Fa temps que salto de casella en casella vermella, però això no pot durar, en qualsevol moment, la probabilitat farà que les pors més atàviques s’acabin convertint en una realitat sòrdida, en què ja no podré fugir d’aquest destí, en el qual estic atrapada, i no es tracta de cap déu ni de l’univers, sinó d’un home, aquell que havia de caminar al meu costat, el que s’ha convertit en el crupier que llança la bola, i, finalment, avui, ha caigut al negre!”.
